Per a l’obscuritat i el pes de les meves celles, el cel roman extasiat. La via és gran. Dins el celler dansen els dansadors de l’illa. Els dansadors allarguen els braços i el seu cant. Al cap-de-cantó l’home de la faç vermella es menja els pits de la dona i els cabells. Solament hi ha un home que canta: per a ell, un cistell de paratjalines, per a aquell qui canta dins la via. Són tristes les rajoles de la vorera. Amb insistència, es distén contra la meva faç el vent i la molsa. L’home de la via està exiliat. S’entendreix el seu ventre si recorda la rondalla ingènua i els calius. Els homes davallen per la capavallada. Es veuen vertaders àngels posant corones als homes de l’alegria hermètica. Els violins s’embriaguen darrere els oms. Hi són encara les finestres obertes i l’heura, perquè nosaltres els ferits, puguem obrir els ulls i alçar un poc els braços. Ascendeix una aigua groga de l’asfalt per la nostra pell àrida. Davalla insistent el miratge del foc, de la mar i de l’amor. Hi ha homes que avancen ràpids: porten un pecat voluminós que els encalça. Només aquells qui reposen senten les rialles de les dones o veuen el nin que pega amb el front al pal. Aquests són els qui diuen: “No planyeu les nostres ferides, car, de nit, solament elles lluen i són antífones tristíssimes per sobre la mar lleu”.