Quan els homes de la closca lluent i de la sonora gralla a la porta de la por arriben, sota la seva carn d’angoixes s’il.lumina una pregària. Quan els homes de l’espinada lassa, de pell àrida i clamorosa, amb la seva dona magra a la porta de la por arriben, un encenser d’oronelles es despenja de la teulada. Quan els homes del dolor enorme i de la belluma fàcil pensen en la constància del miratge de la vida i a la porta de la por arriben, dins el seu jaç s’ajacen. Quan els homes dels rosegons i les llàgrimes dobleguen la seva saliva en un misteri de malves, com febles francesilles, com salms irremeiables, i a la porta de la por arriben, només Déu sap el que passa. Tot al llarg dels camps estèrils, dels ossams desperts, de la llargària dels marges i de les cunetes dòcils, els homes sencers tremolen i amb el rostre sibilant a la porta de la por arriben, ells i les seves esposes magres.