Si fuig del pinar amb un mocador vermell al coll, digau-me, Déu, quin turonell obscur serà el solaç per el meu plant. Si per al meu clam no hi ha orelles, digau-me, Déu, quina badia o quin port serà el més avinent per a la meva fuita santa. Si l’amor, al burg, és vagabund i més encara ho és al camp, ¿a quin país aniré, a quina ribera fàcil deixaré el meu cos irredempt?  Digau-me, Déu, car hi ha tanta obscuritat, car les òlibes ja inicien la seva dansa justa, ¿quina música o quina rodella encendrà el meu costat o quin gladiol intacte podré dur damunt l’esquena? Tot és un enigma xorc, una llivanya insondable, un mur cec. És penible de no poder entretenir-se amb les gavelles lliures, o els pàmpols encesos. Jo, Déu, solament deman una veritable flama o un almud de justícia per a la meva carn salvatge. Si el que deman no pot ésser, Déu, ja podeu portar un fermall, car vinclaré els ferros i em clavaré als ulls dues dagues.