La faç de Déu... La faç de Déu em crema. La faç de Déu no es mou, la faç de Déu i la brutor dels homes. Inversemblant resulta l’aigua clara. Solament en prové turment, de la faç de Déu, ara, insinuant-se dins l’asfalt, entre els rails o els pits secs de les mares. La faç de Déu em cou, tant si puig a l’autobús com si camín pels marges. Per què ets tu la faç de Déu? Per què no singles l’home? Per un moment de silenci gemega la faç de Déu. ¿La faç de Déu s’enriola? No: la petita faç de Déu, amb un nivell de metralla, rebenta nous camins dins els destins dels homes. Per places tristes naveg amb esperances de goig. La faç tristíssima de Déu es mou amb compassos de corda. Pel moll, la faç de Déu s’insinua amb més tristesa que quan m’adormia entre els oms –els oms trists de la tarda-. La faç de Déu ja navega amb vaixells de nius i boira. La faç de Déu sempre duu neu a cada banda. Per al meu deler, faç de Déu, rebenta més caixes de boira.