Jo li dic, al meu amic, que hi ha moltes miloques damunt les teulades trencades i que damunt la taula no hi ha miques de pa. Jo li dic, al meu amic, que carrer avall redolen picarols esquerdats i pilotes esquinçades, que hi ha molts de nins que es roseguen el cor i duen espardenyes líriques com la fi d’un idil.li. Jo li dic al meu amic..., i tot resta immòbil -les miloques, els moixos-. Devora els pedrissos hi ha cascalls i gàbies de caderneres. Jo li dic al meu amic..., perquè ell continua essent l’àngel madur de les ales obertes; perquè tot ell és un picarol encès i els seus costats són un llac voluptuós. Ell ha dit: “Jo vull la dança palustre, vull abraçar les garbes dretes de jull i anar vers aigües més pregones”. Jo li dic, al meu amic, que moltes vegades he pujat pels fassers i als cimals dels lledoners només per veure’l, per posar-li el meu gemec dins les genives.  Aleshores, posant-me el dit damunt la llengua, em diu: “Ja l’oreig no besa, fresc, les clavellines, ja no hi ha damunt la calaixera el ramell de verges clívies, ja no hi ha l’amant amb regadora d’argent pentinant l’afàbega trista”.