Jo sóc magre i just home, que quasi mai no riu, 
perquè li escau millor el silenci que les dents. 
També és que té el costum pla i molt catalanat 
de mirar molt la terra i no gaire la gent,

que, per on ralla, peca. Contar vint-i-quatre hores 
del cos que, tot el dia, va amb mi, talment un mestre 
que dóna ofici al mosso, és una història bona 
d'enllestir perquè és plana com un trespol de terra.

Jo sóc el deu dels meus. Els meus no són tothom. 
Jo no sóc de les noies, i tampoc no sóc meu. 
Pertanyo a Qui m'estima, a Qui es deixa estimar 
per mi, que tot sovint sóc just un braç que hi veu...

D'un fet sóc ben segur: sentir desig de mi 
és obligació de qui ha nat amant. 
No és que porti el tigre del rossinyol al cos. 
Just és que en mi l'amor no mor de punt final.

A més de pobre fondo, tot jo sóc la pobresa. 
Mai, però, no empraré ni la paraula "amor" 
ni cap altre cendrer, quan l'hora m'és persona. 
Si el món és tot mot verd, parlar és no tenir món.

El temps en mi fa els anys. Jo, però, no sé on 
els tinc fets, perquè, a l'hora d'afaitar-me una mica 
els quatre pèls de la bellesa, em sento 
ignorat pel mirall, on l'edat feta em mira...

No res del que jo sóc és dolent. Si m'hi trobes, 
és que m'atribueixes els ulls que tu congries. 
L'om està molt ben fet: mai no parla del pi...: 
jo mai no he somniat. En mi sempre és de dia,

i, perquè he decidit veure i viure a sol alt, 
sé en català que "deu" en català vol dir 
"la fontana que raja sempre seguit". El dogma 
és un marbre i és de qui el fa. Jo faig camins

que no he de trobar, que just he de seguir: 
l'èxit és el normal, el masculí i meu sexe 
és un sentit que em mena a escoltar i tastar el món. 
Sóc home, tot un cos; un home no té membres...

Jo no vaig néixer lliure, no ho sóc ni de morir... 
"Llibertat" és el mot dels fabricants d'esclaus. 
La llibertat real no té cap nom, tota ella 
és canal on la vida pren el seu vol formal.

He sortit de ma  terra, com l'escultura i l'home. 
El just és qui em fa home, no m'hi fa muntar amors. 
Estimar significa prendre's mides, res més. 
Jo tinc la llibertat, vosaltres les raons...

Loquenc i còmic com un clorhidrat d'apòcrif 
és qui, per no voler pensar, just té el remei 
d'haver de dedicar-se a l'heroisme, com 
el qui no sap dir "lliure", sense anomenar el vent...

Jo mai no perdré el temps d'aquesta envidadura, 
fent la pregunta borda, que pregunta pel "jo" 
de la persona encesa, que fa els calius a mà. 
El "jo" és en Blai Bonet, tot ell calmes del tro.

Mai no seré qui sóc. Sóc l'ésser que vol l'ésser. 
No sóc jo, vull ser en Blai: la continuïtat 
i la unitat dels fets que al món grellen a lloure, 
però que en el meu cos volen l'obra que fan.

És per això que mai no penso en tot el món, 
ni vull vida pensada. Ni solament vull viure. 
Just visc. Creo el que faig, i la reflexió 
després arriba i és l'agraïment que em signa.

Aquesta ànima d'home val més que les estrelles. 
Vet aquí la raó que em mena a poder entendre 
la llecor substantiva de qui deixa passar, 
sense fugir, el poder de fer naixent l'esperma,

perquè  qui es perpetua en pell d'altri sovint 
deixa el quefer arrelat, grellat, en tots els homes: 
perpetuar-se, fer-se tot ell irrepetible: 
viure, en lloc de durar com els nats, que se'n moren...

Com ell, com tu, com jo, mai més no n'hi haurà cap.
Poble com el dels àrabas, poble com Israel,
mai no s'esvairan: són pobles com persones:
de la Vida, en fan grup, i el grup mai no es fa vell.

Vet aquí la rebassa tendrella com la mar 
que mena a l'energia de poder creure en Déu:
l'ésser que vol i crea, Déu que, n'és just del Poble,
n'agafa el color i tot: ningú no hi diu Déu meu,
perquè és Déu viu, alegre, nostrat mai, sempre nostre.