Havia cregut en l'ànima del món:
pogué parlar. De la boca estant,
que li havia crescut 1,80 per damunt l'herba de la pàtria, digué:
"Just el cant i la marxa són un envit a la naturalesa".

Tot d'una, davant l'estol estacat al propi estacament,
creà el verd brindis del temps real en l'home real:
en l'estimat accent local s'exclamà:
"PER LA VIDA!",
i, de la Vida, el gener en sentí aclarida tota la majúscula.

Després de la verdor brindada,
cadascun dels soldats, xifres estimades sense arma,
en si mateix sentí l'arribada de la manya
per al brindis de verda creu pròpia,
i un, que era un de tants fills en català, amb el cant dels aucells digué:
"No és que sigui un nen; és que sóc lluny...
L'home enfurit, quan el furor li cala idea,
perquè la ràbia faci foc, d'aquell que renta,
s'arma d'arma, armador de la gentilesa tot ell,
per matar la injustícia en un individu injust.
D'home, just n'hi ha Un: l'Home: jo en sóc.
Si he de parlar o motar, només quan dic "res no basta,
res no basta, res no basta, res no basta",
extramurs de la Pell forana sento que és l'Home
just qui prega perquè les coses siguin veritat".