''Un poeta ha d'evitar
d'enrotllar-se en la luxúria,
tenir tracte amb els pintors,
confiar massa en sa tribu. ''
Alegries imbècils:
en som culpables.
A l'Eixample, les madones
conten coses, juguen molt
a no fer res i no tenen
por del lleig engolidor
de percebre com és l'Ésser.
Amb el poc que costa ésser
llest i sent els benifets,
ponderables fora mida,
poca gent fa el breu esforç
de provar-ho, de gosar-hi.
A tres-cents peus de fondària,
des del fons de la foscor
més immunda, vil i blana,
he arribat a descobrir
la llum vera, que és secreta.
Avui és el primer dia
en ma vida que puc fer
allò que em dóna la gana.
No sé com m'he torbat tant.
Ni una ordre em grata el ventre
i no haig d'anar a comprar
unes cols que no m'agradin.
D'altra banda, els enemics
han fet rua cap als cingles:
només sento en Ramon Llull,
que predica per les balmes.
Quan acabi, passarà,
i podrem fer la xerrada...
satisfet i sadollat,
com si fos una madona
que ja té el dissabte fet;
la canalla, en bona escola
i el marit, ensinistrat.
Cadascú té un patrimoni,
afectiu -vull venir a dir-,
on es pouen tots els somnis.
Cal tenir força: la justa,
Contra la imbecil•litat.
De primer, contra la pròpia.
Cansat de mirar en els ulls
dels humans on just s'albira
malvestat, cobdícia, sang,
sedegosos de cometre
occiments a tort i a dret,
vaig venir aquí a l'Eixample.
Caure en mans del Creador
És tan fàcil... I no es guanya
res de res. És indecent...
i ningú no en té vergonya.
Com un gat amb una troca,
cada instant jugo amb el temps:
ara en sóc un tros enrere,
ara corro un tros davant.
-Defensem la nostra terra,
diu el passerell, volant.
¿T'has begut l'enteniment...?
li contesta la terrola.
No en tenim, els catalans:
tot el món sempre ha estat nostre...
¿Però els nostres enemics
que ens ocupen i ens trepitgen...?
-Dissimula. Fes-me cas.
Ells no entenen l'estratègia.
Déu no ho vol, no sé per què.
Jo no puc estar pendent
dels capricis o criteris
d'un que em mira i no fa res.
Si sóc jo que he d'arriscar-me
he d'estar d'acord amb mi.
Tots els àngels també ho pensen.
Déu serà tot el que vulguis,
però quant a complicat,
jo li guanyo a totes bandes.
Dolors incontaminats
són els que ara assaboreixo.
Abans no podia ser.
Dóna gust tenir pixera,
si hom pot miccir a voler,
sense taxes ni molèsties.
Si no és així, més val
no tenir-ne mai ni mica.
El paràclit m'ha negat,
enfadós, el do de llengües.
Segur que no deu voler
que propagui la doctrina,
sinó entre els meus veïns,
que no volen escoltar-la.
Els cabdills cacen vellards
Els esclaus els arrosseguen
i carreguen fins als tucs,
on els tallen els testicles,
i els llencen d'un en un
damunt d'una pedra plana
i l'esquitx que fa el cervell,
l'esclafit de les entranyes,
s'usen per endevinar.
Geòmetres amb compassos
fan dibuix de l'escampada.
Els diumenges fa miracles:
cura els cecs vora el Mercat
i durant els altres dies
entra i surt dels llogarrets
engolint la llet dels mascles.
És tot el seu aliment:
tothom diu que és una santa.
"Em sorprenc a mi mateix",
diu el neci. Ja era hora.
En el súper sota títols
diferents ja s'ofereix
carn humana preparada.
En la fosca de la nit
sento com el mul rosega
les faves dins del confí.
Un soroll tan agradable
m'allibera i em torna a mi.
Ens és lícit de fugir
del rabeig amb la brutícia...?
Els mossens diuen que no.
Què farien sense quisca!
És un do de sants i savis
poder dir: "no vull saber",
i no pas un privilegi,
com es pensen els cretins:
han sentit a dir de sempre
que el saber no ocupa espai:
l'abasseguen, no el contenen
i se'ls vessa pel carrer:
són el riure de les dones.
Feliç com un viltà
que ha pogut fer una porcada
i li ha sortit de franc.
Fer un poema és con trobar
la cullera més idònia
o bé el clau que clavarà
dues fustes separades.
"Fusteret, no em diguis coses",
diu la bella, "que em faràs
travelar i trencar la gerra!"
"Jo hi seré -diu el bergant-:
serà tova la caiguda"
Has d'aprendre a caminar
sense crosses. Mai no oblidis
que el primer regal que et fan
és un índex del catàleg.
I el duràs per sempre més,
car el fan obligatori.
He fet tantes coses bones,
bones en el bon sentit,
que em comença a fer vergonya.
Sort que no s'han adonat.
He sortit. Plovisquejava.
La mestressa m'ha mirat.
Jo he fet que no la veia.
M'he posat a caminar:
tot de gent desenfeinada
blastomava pels carrers.
Hi ha dies que l'estimo,
malgrat tot, malgrat el temps.
Les veïnes se n'adonen:
moc els mobles, pinto el marc
de la porta del vestíbul:
les motllures, color falb,
de vegades lapislàtzuli...,
resolut i amb gran vigor.
El bany és un cul de monja:
les aixetes i el bidet
enlluernen. Les aranyes,
me les guarden: no vull pas
que distreguin o que ensurtin
l'estimada que vindrà...
És aquí: truca a la porta.
Jo no sé què pots voler.
No voldràs que t'apallissi...
Per això tenim un saig,
que paguem, costi el que costi.
Jo que he estat a la presó
sé girar-me i rebolcar-me
en espais molt reduïts,
com fa un cuc dins de sa botja.
L'escrutini ha estat molt d'hora.
Vint-i-set han dit que sí:
ara hauran d'executar-lo.
Mai no facis res en va:
el que fas pensant en l'altri,
per exemple. Només fes
el que et digui la teva ànima.
Ja veuràs com et sorprèn
i que rics són els productes.
No podré participar
en la guerra venidora,
que ens haurà d'alliberar
d'aquests enemics tan nicis
i tan nostres, fa tants d'anys.
Parla amb prosa com un porc,
de la Casa de la Vila,
arborant-se a si mateix
amb bandera forastera,
protegida pels venals.
La corrupta pagesalla
està atenta i assenteix,
escortada pels esbirros,
un llenguatge que no entén.
Però sé que la rutina
pot ser causa de menyscapte.
Per això, de tant en tant,
resto mort dins la cabana
uns quants dies o bé un mes:
tot per néixer a una altra vida.
S'ha avesat a caminar
amb les crosses, cada dia.
Ja no sap fer altrament.
Avicia la canalla.
S'ha begut l'enteniment.
No en té d'altre. Què farà.
Plorinyar per les andrones.
Tinc ferides en el pit,
m'han sortit grans a l'aixella
i no puc caminar dret:
m'arrossego per la sorra...
i malgrat que hàgim perdut
la batalla i aquesta guerra,
continuo disparant
amb la mà que em resta bona.
Sé que faig el que haig de fer
i que els déus faran la resta.
Tractar amb gent intel.ligent
té el confort inapreuable
de poder dir estirabots,
sense témer una catàstrofe.
Tu no siguis carallot:
fes allò que més et plagui.
Creu-me a mi: no en facis cas
de la crida del profeta
que retrona pel mercat.
Pren exemple de les dones
més conspícues que fan
el seu deure i no l'escolten.
Unes penses massa baixes,
si pretenen volar alt,
fan més ruda llur baixesa.
Un poeta ha d'evitar
d'enrotllar-se en la luxúria,
tenir tracte amb els pintors,
confiar massa en sa tribu.
Vols callar, betzola meva.
Ets baciva i gens galant.
És de tu, aquest sèu que et raja
de tes bleves. Tot el bac
ja n'és ple. L'escassa molsa
i els líquens obstinats
han perdut la bledania.