Aberració suprema: 
no voler conèixer els somnis, 
que són la redempció. 
No res més em cal per viure. 
Tant si resto a confegir 
aquells mots que fan els versos 
com si surto pel quintà; 
tant si deixo que m'endugui 
el son cap al seu domeny 
com si sense cap defensa 
desafio l'Univers; 
els preceptes són idèntics: 
els que indiquen als zebús, 
als merlots o als óssos panda 
quin és el capteniment 
que els escau. És meravella 
una tal col.lusió. 
Però els somnis se n'escapen: 
són la llibertat real. 
Tocar l'orgue i el mateix orgue  
són fets grans, excepcionals, 
que susciten reverència, 
però els somnis ho són més 
i a mi em fan molt més efecte. 
Sóc misantrop? No, no, gens: 
no menystinc la resta d'homes, 
car em menystindria a mi, 
però no són tolerables, 
tal com són, ara mateix. 
Demà, quan trobin els somnis, 
tornaran més passadors, 
però mentre això no passi 
no res no servirà per 
gosar entrar en la saviesa, 
car llurs somnis han de ser  
correctius i pedagògics, 
com els meus, sense unió 
amb allò que faig de dia. 
Res no ens nega deduir 
que els records dels nostres somnis 
estan disposats per blocs, 
estratificats com roques 
i que per trobar els primers 
cal gastar els que estan sobre. 
Per tant cal somniar molt 
per remoure aquests més fondos. 
Dic això, perquè jo tinc 
un record de primera hora, 
de primera magnitud, 
i no ha sortit mai fora. 
Algun dia hi arribaré: 
cal que dormi més encara, 
tot el temps que aguanti el cos. 
No té mèrit de fer coses: 
la valor rau en pensar 
pensaments fora de mida 
i això ho permet només 
el trencat que fan els somnis, 
que són coses formidables, 
tant que encara hom no sap 
ni què són. Som massa joves. 
Noves generacions 
de les noves són precises... 
Però un dia arribarà  
que sabrem com funcionen. 
Jo ja ho sé, almenys un tros. 
De moment, a mi em sadolla. 
La doble virginitat 
és allò que fa que els somnis 
siguin esperançadors, 
atractius més que altra cosa. 
D'una banda són tot meus 
i de l'altra, no cap savi 
ha pogut potinejar 
un espai tan ple de gràcia. 
Aquestes condicions 
just es donen en aquesta 
meravella. Un baluard 
totalment inexpugnable. 
Deu haver-hi algun tresor 
escondit que no conegui? 
No. Just n'hi ha un i és: 
el treball ignot dels somnis. 
En la vida, tenim ob- 
sediments, trulls i tràfecs, 
episodis coherents, 
significatius del dembre 
o designi de la ment. 
Tanmateix, hi són tractats 
amb més seny i més justesa 
en els somnis. Sobretot: 
galanesa i tolerància 
són atots que només ells 
poden exhibir entre el públic, 
tot deixant la pesantor. 
Resituen, purifiquen 
tots aquells obsediments 
que tenim durant el dia, 
quan pensem d'una faiçó 
esquifida i miserable. 
El que fem diürnalment 
ho fem tot de rebot, d'esma, 
ben automàticament. 
Quan em trobo amb l'oliera, 
el que passa no són més 
que batzacs i bufetades. 
Revisat, això mateix 
per l'astúcia dels meus somnis 
pren aspecte condecent 
i respon al que volia 
i en surto revifat. 
El dormir i potser el somnis 
són molt útils per trencar 
les posicions de l'ànima. 
Ara: cal que hi sigui present, 
totes vint-i-quatre hores, 
una clara voluntat 
de voler que ella canviï. 
Sense això i el comport ferm, 
general, durant el dia 
no hi ha cap canvi: res: 
la ment resta presonera. 
Sense això, podem passar  
quaranta anys dins la brutícia 
o quaranta, embetzolats. 
D'una banda, hom implanta 
ja els ovaris. Excel.lent! 
I de l'altra, hom cavil.la 
sobre la formació 
de big bangs altres que el nostre. 
Jo estaria més content, 
podent veure la meva ànima, 
resplendent al monitor, 
com la veig en els meus somnis, 
alguns dies, pocs, ai las. 
Si els somnis es componen 
ells mateixos molt millor 
de com jo podria fer-ho, 
¿per què no podem pensar 
que el que hom diu la meravella 
de les coses naturals 
no prové de llei idèntica? 
Un fet ben concloent és 
que s'aprèn més amb els somnis 
que no pas estudiant 
o tenint tracte amb gent sàvia. 
Jo que mai no he sopat, 
que d'on pouo tanta força? 
De tractar només amb mi. 
M'imagino la memòria 
com un llac viu, palpitant... 
Dormint, s'alcen breus tempestes, 
que sacsegen el conjunt. 
La matèria que s'enlaira 
són els somnis que tenim, 
que és allò més apreuable, 
d'un valor just absolut. 
Tothom diu que la infantesa 
és feliç, i és així, 
però no pel que interpreten. 
És feliç senzillament 
perquè el cap li funciona, 
no ha estat paralitzat, 
és a dir, perquè és més sàvia. 
Avui cal recuperar, 
amb procediments mecànics, 
un estat intel.ligent. 
Per això tenim els somnis. 
Trobarem salvació 
en els somnis, si encara 
tenim temps. Però no és  
qüestió de temps. És tota 
una cosa diferent: 
és voler veure el que hom mira. 
I caldria distingir 
entre els trucs de les novel.les 
i la nostra facultat 
de crear-nos ordits, trames. 
La imaginació 
dels adults no interessa. 
Sí, per contra, l'entrellat, 
que implica un escenari. 
De moment, en coneixem 
dos: el de l'infant quan juga 
i els creats en somniar. 
No sabem per què això passa. 
Hom no ha estudiat 
els invents de la infantesa, 
menys encara aquells dels somnis. 
L'error és no oblidar 
les ferides. Com podríem 
fer-nos veure que no ho són? 
No és mica raonable. 
Fins després d'haver entès 
el causant, no volem fer-ho. 
El remei per endurar 
l'enuig són, és clar, els somnis, 
que permeten comparar 
la misèria i la grandesa. 
No hi ha màgia al carrer, 
menys encara en les xicotes, 
menys encara en els infants. 
En el circ, és grosseria. 
I les execucions,  
quan es feien a la plaça 
en tenien ben igual. 
On n'hi ha, és en els somnis. 
Convé molt de distingir 
el comport dit psicològic, 
que serveix per alternar: 
és el que usen les madones 
i els filòsofs i els mossens, 
del comport que funciona 
quan aquests éssers són llunys 
i també el comport dels somnis. 
Són les tres modalitats 
automàtiques de l'ànima. 
L'ànima és preexistent? 
No ho és, però ho sembla, 
si pensem què fa de nit, 
o de dia, en els somnis. 
La felicitat rau, és, 
en els somnis. Una cosa 
tan explícita, per què 
no es practica i s'encoratja? 
Cal menjar, dirà un garrí. 
És ben clar que no somnia. 
És la gregarietat 
que el domina. Un titella. 
La idea no és fer 
ni cap monstre o superhome: 
basta usar el que ja tenim: 
són els somnis, no com eina 
ans en si: no hi cal tocar 
res de res. Només caldria 
observar-los de debò, 
no deixar d'estudiar-los. 
Qualsevol altre progrés 
és gran pèrdua d'energia. 
Els conflictes de carrer, 
menys encara els acadèmics 
no són dignes de contar, 
ni tan sols en poesia. 
Són els somnis el que cal 
divulgar d'una vegada. 
Irresponsabilitat. 
Això no és la peanya 
de la vàlua o bé 
la condició dels somnis. 
Ben mirat, el ruminar 
és el que és irresponsable, 
miserable de no dir,  
doncs es mou dins la misèria.  
Il n'en rêve pas, la nuit. 
Això no són pas els somnis. 
-Existeix el bé absolut? 
-Ben segur: són alguns somnis. 
Són uns fets o accions 
del tot lliures de les regles 
que administren l'Univers. 
No són cosa imaginària, 
talment un concepte, un Déu, 
ans viscuda i ben palpable. 
I són causa d'un plaer 
vast i sense cap esquerda. 
-I com és que no ho són tots? 
-I depèn de la faustesa, 
depèn de la voluntat 
que hi posem durant el dia. 
-No podrien influir 
aquests somnis impecables 
en la vida de desperts? 
-Lamentablement s'esborren. 
El truc de fer el desmenjat, 
quan de fet la cobejança 
és allò que ens envileix, 
és un pas, però minúscul, 
que no ha servit per a res. 
Ni els temples ni la música 
no ens han aturat pas 
a portar els negres a Amèrica 
o cremar els jueus en viu. 
Jesucrist és una broma. 
Si volem de corregir 
la misèria que ens atia, 
el millor procediment 
és anar de dret als somnis. 
Els occidentals pensem 
que Crist va venir a la Terra 
per donar-nos drets, raons, 
per tal de considerar-nos. 
I no ha servit de res. 
No podem estar orgullosos 
del que som o del que fem. 
És en el treball dels somnis, 
que és cosa universal, 
on rau la sobirania, 
l'honor i la dignitat. 
Què ho deu fer que en molts de somnis, 
quan fugim tan lluny, tan lluny, 
quan s'acaben, tenim esma 
de conèixer on ens trobem, 
després de tornar del tràngol 
o del gran terrabastall? 
Absoluta meravella! 
Per què són tan escaients? 
Tot és útil: de primer 
corregeixen les idees: 
tot allò que ens fa glatir: 
no pas per interpretar-les. 
Després ve el plaer absolut: 
les pel.lícules mai no vistes, 
impossibles de perfer 
amb els estris d'avui dia. 
Finalment són la caució 
garantida contra el tedi. 
Per esdevenir humans 
no calgueren teories 
ni creences. Per fer un pas 
més, cal començar a entendre 
tots els somnis, llurs mandats. 
No val res allò de dia. 
Observar el comportament 
dels humans és raonable. 
Més ho fóra estudiar 
els motius de la conducta, 
que només podrem saber 
comparant conducta i somnis 
i que siguin el patró. 
L'objectiu secret dels somnis 
és crear una xarxa lògica 
entre els fets que han afectat 
tot o part del mecanisme 
i la integralitat, 
però això és secundari. 
Marx i Engels van errar 
en donar una importància 
exclusiva al procedir 
raonable, dialèctic, 
de la ment, quan és del tot 
el contrari. Una prova 
són els somnis, tan reals 
com els xiscles, la garola 
de les dones al mercat. 
Tret d'això, un artigaire 
català rumina i sent 
una quantitat de coses 
ignorades fins avui, 
però actives, productives... 
El que passa al català 
passa a tots. No hi ha dubte. 
Mentre no entenguem això, 
no entendrem res del nazisme 
o fenòmens similars. 
La cultura és un aspecte 
secundari en els humans. 
Un nadó deixat als boscos 
o bé en un illot soliu 
no sabria de fer randa, 
però els somnis -el teixit- 
fóra exactament idèntic 
al sistema que tinc jo. 
No cap de les meravelles 
inventades fins avui 
no pot comparar-se als somnis. 
Són bellesa terminal: 
no fretura ni per pensa  
de cap justificació, 
 i a més és gratuïta, 
com si hi hagués un déu bo, 
escondit per dins la boira, 
que ha volgut fer-nos regal 
d'aquesta alta meravella, 
que no ens mereixem per res. 
El taxista pot ser imbècil, 
però l'hi han de guanyar 
tots els professors d'Història: 
tenen barra d'explicar 
la derrota a Waterloo, 
com un químic una cèl.lula. 
Hom observa aquests dos trets: 
no hi ha cap dels efectes 
que sostenen els relats. 
Tanmateix, són atractívols, 
mil vegades més gentils. 
I segon: l'inexplicable: 
hom hi crea indrets, actors,  
sense cap lligam simbòlic 
amb la vida que hem viscut. 
Tot creació absoluta, 
sense cap connexió. 
Els pecats es fan de dia 
i naturalment forçats. 
Ben mirat, no són gran cosa 
ni tan sols mirats en si. 
Això a part, hi ha la culpa, 
que és allò més dissortat 
que esdevé a la nostra espècie. 
I és molt miseriós, 
car el càlcul no és fàcil. 
Avui ja comença a ser 
ben ridícul que les dones 
no barrinin sinó això, 
segons mostren les pel.lícules. 
Al contrari, és de nit, 
quan perfem els millors somnis 
i aquesta activitat, 
natural i ecològica, 
guanya a les rotacions 
dels estels per les galàxies 
-que també són naturals- 
i a més té l'avantatge 
que la disposem aquí, 
econòmica i falaguera, 
i cobrem d'immediat. 
Per aquí hom diu que el sexe 
s'hi podria comparar, 
i no compten els impostos. 
No parlem d'altres plaers, 
com el vici de la droga, 
que primer cal de comprar-la. 
Sectes, clubs, religions 
ja pertanyen al subsòl 
del que és innominable, 
la brutor de l'Univers. 
Consciència és com els somnis, 
però més elemental, 
talment com els jocs de dia, 
que també són limitats, 
car responen, com el sexe,  
a les regles socials, 
que són sempre reductives, 
repressives i banals. 
Cada sessió de somnis 
te un estil determinat. 
Poden canviar els temes, 
poden ser molt diferents, 
però si el to és sofrença, 
tots seran contaminats. 
Els grans somnis, que apareixen 
de seguida que portem 
una vida mig pautada, 
tracten temes molt viscuts 
que la nostra intel.ligència 
ha mirat de situar 
de faiçó afectiva, sí, 
i també intel.lectual. 
Són aquests que produeixen 
aquells somnis tan preats. 
Déu podria revelar-se 
en els somnis i no ho fa. 
I la intel.ligència 
és un mal sentit: no pot 
ser una eina fiadora. 
Menys encara, com és obvi, 
amb cap dels sentits corrents. 
Això em prova, i de sobres, 
que és un inexistent. 
Del sunyer, àdhuc els savis, 
hi han vist només respit, 
guariment, repòs i folga. 
És així, però és més, 
molt més: produeix els somnis. 
Els han vist i no ho han dit 
o no han sabut com dir-ho...? 
Tots els somnis són granment 
realistes i ferotges: 
no perdonen cap desmai, 
cap feblesa: la retreuen 
i en fan gran narració: 
no són gens oportunistes. 
Si de dia no hem buscat  
la faustesa sense ambages, 
ja sabem prou que de nit 
pagarem el preu que toca. 
L'extraordinari és 
no l'assumpte o la textura, 
en els somnis, qualsevol. 
No. És ocasionar-ne 
un resum, en un instant, 
i alhora comparar-lo 
amb allò que he fet ahir. 
De vegades és ben obvi, 
però molt sovint, i molt, 
no hi veig cap ressemblança. 
L'estat d'ànim, fins avui, 
és el que ho explicaria. 
Aquí és on té interès: 
d'un estat d'ànim crear-ne 
una tal narració.  
Una bona part dels somnis 
s'originen a partir 
del record d'un camarada 
-conegut molt o poc temps-, 
però que tingué la gràcia 
de cridar el nostre interès, 
que pot ser només l'enveja. 
L'episodi pot estar  
sebollit, sense cap vida. 
I això fa suposar 
que en portem un gran dipòsit. 
Fins aquí, tot és banal. 
El que et fa restar de pedra: 
l'escenificació,  
l'escenari, el paisatge..., 
retocats a l'infinit. 
Una cosa que de dia 
pot semblar-s'hi de molt lluny: 
quan l'anell d'una velleta 
de cop sobte ens duu a mirar 
aquell colomar, aquell dia... 
Però això dura un segon. 
No sabrem mai el que passa 
de debò dins el cervell. 
De primer, tenim la vida 
que hom diu emocional 
-tota classe d’estats d'ànim, 
sobretot: la por i l'amor 
-ni de molt en exclusiva-, 
que per qualsevol raó 
deixa petja en la nostra ànima. 
Després ve el record -o no-, 
i el càlcul -de llargada 
curta o llarga, inconstant-. 
Finalment, vénen els somnis, 
que recorden just això, 
però no de la manera 
que ho podríem recordar. 
I aquí està la meravella. 
I el gènere exclusiu 
sempre és la narrativa. 
El més singular, però: 
l'absoluta coherència, 
dins la transformació 
d'aquests episodis bàsics: 
no res de meravellós 
i menys de surrealista. 
I l'explic no s'ha trobat, 
perquè no hom vol trobar-lo. 
Que això em passi a mi, 
no pot ser una cosa certa. 
Deu passar a tothom, segur. 
Comparant la narrativa 
amb els somnis, són comuns 
els aspectes més insípids, 
del tot circumstancials. 
Tret d'això, tot més flòria, 
L'esplendor de l'absolut, 
el podem trobar en els somnis. 
Cal lluitar contra aquells somnis 
que no siguin complaents, 
escaients amb bella traça 
per al fi que m'he traçat 
de no caure en infaustesa, 
cretinesa o afinitat 
amb les àvoles ribaldes 
que dibuixen els grifons, 
les harpies, a la roba 
dels coixins dels balancins 
i als capçals de les llitotxes. 
Tenir somnis depurats, 
és allò que haig de pretendre 
ara que he arribat al cim. 
Fóra molt recomanable 
incitar a practicar 
la luxúria a fora d'hores; 
reservar tota la nit 
a dormir i a somiar. 
Cremar els llits de matrimoni. 
Un humà viuria més 
tornaria molt més savi, 
gaudiria del plaer 
de poder contar-se els somnis. 
Aquest moble és del passat, 
obsolet, car just servia 
perquè els reis tinguessin fills, 
per salvar les dinasties. 
 

Abillar-se per ser estults. 
L'estultícia provindria, 
no d'una incapacitat, 
ans d'una excessiva, extrema 
facultat per adaptar-se 
a les regles comunals, 
aplicades per les mares 
i l'entorn familiar. 
Sobre el fet de l'estultícia, 
l'ordinària, la corrent 
-la del bisbe i la madona-, 
tanta unanimitat 
bé podria crear el dubte. 
No hi ha un sol tractat. 
Vol dir que és cosa sabuda. 
La gent no té el sentiment 
que existeixi una distància, 
ells amb ells, tot caminant... 
L'estultícia, d'una banda, 
fóra això, però també 
l'exercici del contrari, 
és a dir, classificar 
perquè sí i sense treva... 
L'estultícia és això: 
l'agregat d'ambdues coses. 
És la immobilitat, 
la causant de la totxesa? 
És difícil d'afirmar 
que és això o bé al revés. 
De primer, cal definir 
què entenem per 'estultícia', 
amb criteri universal: 
ignorar o bé no entendre? 
També això és arduós. 
Jo sóc savi, perquè ignoro, 
per exemple. Ara bé: 
sigui com sigui, m'abono 
a la bellugositat: 
l'automòbil, l'autopista... 
És plaent saber segur 
que, quan plegui, l'estultícia 
continuarà dempeus, 
ufanosa i satisfeta, 
rodejada de servents, 
cada cop molt més fanàtics. 
El futur serà cretí, 
tan estult que l'estultícia 
trobarà sense voler 
el camí que ha de salvar-nos. 
La figura del mig toix 
no tindrà cap raó d'ésser 
i desapareixerà. 
Aleshores serà l'hora. 
Catòlics i musulmans, 
les pel.lícules més nícies,  
tots els investigadors, 
els cantants que fan poemes 
i la Deutsche Telekom 
seran coses oblidades. 
Quedarem els catalans, 
diluïts, però visibles. 
El passat s'ha d'oblidar 
per diverses raons òbvies: 
recordar inutilitats 
de manera molt forçada 
només fa que embolicar 
més la troca. La misèria, 
l'estultícia i la lletjor 
són el resultat del vici. 
Hom pot dir que a l'antigor, 
si vivien obsedits 
a no perdre la memòria 
era just per la terror 
de no sebre què farien, 
que no és el nostre cas. 
Les piràmides, les guerres 
-en la pràctica, quasi tot- 
eren jocs de mnemotècnia. 
I s'ha de mirar així 
si volem entendre els avis. 
Tenim vídeos i cedés. 
Tret dels nazis o bé d'Auschwitz, 
no ens cal recordar res, 
si volem fer una gimnàstica 
que ens netegi. Oblidar, 
oblidar els llibres d'història. 
Jo no sé com s'ha de fer, 
però hem de canviar-nos 
per no perllongar l'estat 
de misèria i d'estultícia. 
No vivim com fa mil anys. 
Ningú no vol adonar-se'n. 
Tots diem: 'No toquem res: 
qui sap quins ferals malastres 
s'escaurien'. Però si 
ja ens trobem en ple temperi. 
Allò que ens pogués passar  
no seria més sinistre. 
Els messies són en va, 
les receptes no serveixen. 
Ja que som de carn, pensem  
que la carn torni remença. 
Ja veurem. Ara som cucs 
que es belluguen dins la femta. 
És confort que no podem 
rebutjar, diuen els murris, 
perquè pensen que no hi són. 
Això és clara vesània. 
La desaparició 
de les mares i els pares 
no podria canviar 
un gran què del que és un home, 
però sí el fonament 
radical de l'estultícia 
més vistent, la més vulgar, 
la corrent, de cada dia. 
Un cop fet, més endavant, 
ja veuríem què faríem. 
No podria ser pitjor. 
El més gran que hem fet fins ara 
ha estat la clonació 
-no hi ha el menor dubte-, 
car permet d'imaginar 
meravelles, entre d'altres: 
una disminució 
del furor de l'estultícia. 
La fe és modalitat 
d'estultícia. Com aquesta  
serà trita, i molt abans 
que els estults no s'imaginen. 
Formulen un postulat: 
cal partir de l'estultícia 
pura i simple, la corrent, 
per entendre els fets històrics. 
El factor fonamental, 
sense el qual no s'entén res, 
ni tan sols una pagoda, 
ni el metro de Moscú, 
ni la reina d'Anglaterra. 
L'estultícia és el motor 
que conforma els episodis. 
L'estultícia no és 
no saber: és tenir ganes. 
Ningú no té por a la mort: 
això és un avantatge, 
car hom no barrina res. 
Això ens durà a l'ànima. 
I deixar de militar 
dins els rengs de l'estultícia. 
Què ens causa el tedi avui? 
És la guerra de Kosovo? 
Que les dones amb furor 
tinguin fills a la balquena? 
No. És l'estupor, la por 
que ens provoca l'estultícia. 
Això no pot durar més, 
car la gent ja n'està farta. 
Ara: no saben què dir. 
La follia i l'estultícia 
fan basarda a tot arreu: 
al jardí de la comare; 
al conreu del corifeu, 
que només té les notícies 
dels combats per les aspreses; 
fins i tot per les marjals. 
Hom promulga l'estultícia 
i s'acreix pels llogarrets. 
Temps enrera, la rudesa 
excusava la bojor, 
l'estultícia programada, 
la divina, l'escaient. 
Avui apareix en públic, 
ben cofada, insolent, 
obtenint el beneplàcit 
acomplit dels generals. 
L'estultícia és grandiosa 
car no sap que n'és. Valent, 
desafia les muntanyes 
i les inundacions. 
Què importa de saber  
que les dones i els homes 
tenim sexes diferents, 
si té tan poca importància! 
En té més i molta més 
desconèixer l'estultícia. 
Saber el que cal saber 
avui és una barrera 
invisible, un avenc, 
que enforteix una estultícia 
nova, obscura, més obscena, 
però això potser permet 
el triomf de la ciència, 
de la tècnica... Seran  
elles que ens obriran l'ànima. 
Si el que he dit s'ha de complir, 
cal pensar que l'estultícia 
es farà més insistent, 
més punyent, menys astorada. 
Just hi ha una instrucció: 
no afluixar: ser responsable. 
Un dels fonaments cabdals 
del furor de l'estultícia 
és que no arriben mai 
a la fi del que sospiten, 
la qual cosa els permet 
de tenir doble lectura: 
la que en diuen la real 
i la que podria ésser. 
Com perfectes faliots, 
no es belluguen de llur seti. 
L'estultícia dels humans 
reconforta: sempre és càlida 
i constant: no cal jugar 
a la borsa, que fluctua 
qui sap com, sense poder 
aturar el rumb de les coses. 
No. Un estult es manté ferm. 
Els motius de l'estultícia 
-la mitjana, la corrent- 
és possible de trobar-los, 
car és una erecció 
treballada, cisellada, 
com si fos un objectiu, 
no com l'ou de la gallina. 
Culpar l'escolaritat 
és erroni. Els plans d'estudi 
és ben clar que no hi fan res, 
ni els pares ni les mares. 
És més entenimentat 
assumir que hom els ignora, 
totalment, de cap a peus. 
Un abric de pell de tigre 
no delata en absolut 
la madona que el transporta, 
ans indica la tristor 
que genera l'estultícia. 
Exposat a tots els vents, 
puc llucar també els abismes 
i tornar els ossos a lloc, 
mirar els ulls de l'estultícia. 
Em regalo opimament. 
Els déus han de consentir-m'ho, 
de lluitar contra estultícia? 
No, car és sòlida i gran, 
n'hi haurà demà i l'altre. 
Mentre els astres volen alt, 
l'estultícia empedreïda 
es desfà ella mateixa. 
Jo no cal que hi faci res. 
Costa un poc de no embrutar-s'hi, 
car s'enrevexina fort, 
però sé que és molt poruga. 
M'he avorrit de tu. No saps 
com em cansa l'estultícia. 
Jurco, miro de no caure 
i efectivament no caic 
dins l'estat de l'estultícia 
regular, on els veïns 
s'hi rebolquen fins que dormen. 
No res no pot ser defès, 
invocant regles passades, 
a qui gamba i repel.leix 
l'estultícia, quan la troba. 
El món, com ha pervingut 
a ser com és avui dia? 
Sembla ser que ho sap tothom. 
Esborrona de pensar-ho. 
El paratge en què ens trobem 
ningú no l'imaginava. 
D'una banda, els locutors 
continuen els mateixos 
i no han canviat gens. 
I de l'altra, el llenguatge 
s'ha perdut: no en resta res. 
Tot és nou, indescriptible. 
No sé si m'ofegarà. 
A mi em passen tantes coses 
que, escoltant què diu la gent, 
nit i tarda i tot el dia, 
sembla que no els passa res, 
si no són les beneitures 
repetides fa mils d'anys. 
És que viuen en ramades. 
Tot s'ho diuen. Per això, 
per garlar tant, impedeixen 
que aquells esdeveniments 
que per força tocaria 
que vivissin no apareguin. 
-Distingim, o ho podem fer, 
dues menes d'avolesa: 
la humana, que només 
és amor i convivència, 
i la bàsica o divinal, 
que governa les marees, 
i serveix, de nit i tot. 
A primer cop d'ull hom pensa 
que la imbecil.litat 
de la gent s'evidencia, 
o resulta més feroç, 
quan expliquen en veu alta 
qualsevol acte banal, 
com la guerra d'Indoxina 
o per què a en Ramonet 
no li agrada la cosina. 
És la desolació. 
Com més xerren, més augmenta. 
Sort que avui, aquest deler 
ha envaït tota la Terra 
i per tant no hi ha cap dubte. 
L'arquebisbe parla igual 
que les locutores joves. 
La cretinitat no és  
el resum intolerable 
dels parlants tibats, infants. 
D'un que ignora -just ignora-, 
hom pot dir que és ignorant? 
No. Senzillament no copsa 
uns detalls i quan en fa 
un resum és una errada. 
El difícil, però, és 
fer-li veure que no els lluca, 
ja que la deducció 
sembla justa i té audiència, 
com en té entre els cretins 
el coment dit psicològic, 
que és roí per dos motius: 
hom pretén d'abusar d'altri 
i dos: no respon de res, 
és del tot passat de moda. 
Els humans de cada dia, 
són cretins i estaquirots, 
traïdors, covards i fluixos, 
cruels, murris i mesquins, 
envejosos i molt lletjos. 
I se'n vanen d'allò més 
i també se'n congratulen. 
 

Ablanir-se no treu cap 
enlloc, és porca estultícia. 
Com impera el mal al món, 
i amb quina gallardia! 
Hom diria que no té 
res en contra que l'aturi, 
que tot va a favor seu. 
Tot el mal ve de les mares, 
però no en són les causants. 
Els culpables som els homes, 
la nostra indefensió, 
tot al llarg de la infantesa. 
Bé caldria suprimir 
la misèria del període, 
just amb la clonació. 
Avui bé que podem fer-ho 
i, després, accelerar, 
i alliberar les dones 
i alliberar-nos tots. 
[...] 
El mal no té interès. 
Imperatiu categòric, 
fa el que fa, perquè no pot 
fer res més. La sordidesa 
és molt rica, atraient. 
Entre moltes altres gràcies, 
en té dues de majors: 
tenir el do de reinflar-se, 
-fer-se més i més puixant- 
i alhora ser invisible. 
És això el que li permet, 
quan s'instal.la en una tribu, 
més petita o bé més gran, 
de ser cada cop més sòrdida: 
no té límits, davallant. 
És això que la fa única. 
És damnatge que ningú 
no observi aquest fenomen. 
La misèria, la lletjor, 
poden ser atermenables. 
[...] 
Hom pot definir el mal. 
Hi ha el mal de la natura, 
que regula els embrions 
i els cristalls de les muntanyes. 
Hi ha el mal de l'home nu, 
que no és cap altra cosa 
que afirmar-se dins l'absurd, 
mitjançant fer mal a l'altre. 
Bé cal de considerar 
que només són els aspectes  
d'un mateix procediment. 
Cap dels dos no té importància. 
-Déu podria fer el mal, 
sense cosa organitzada? 
-Per Déu, no. En absolut. 
Ara bé: en una pedra 
ja hi batega, ben ocult. 
El problema és saber veure'l. 
L'alegria de fer el mal 
és tan pròpia de l'ésser, 
que els humans han produït 
el bé i altres succedanis 
per poder de practicar 
el mal més a consciència. 
És l'arrel de tots els mals, 
la sociabilitat. 
Els cretins i les cretines, 
en lloc de frenar l'impuls, 
el fomenten amb corrandes.  
És betzol de bufar al foc, 
quan haurien d'apagar-lo. 
Hi ha tanta passió 
per la gresca, i de tocar-se, 
que el mal no es curarà així. 
[...] 
Els humans busquem el mal, 
en nosaltres i en els altres. 
Ja s'ha dit i no fen res. 
Les comares prou toleren  
d'instal.lar.se dins el mal. 
[...] 
El mal és la servitud, 
tant la nostra com aquella 
que, després, volem imposar, 
que ens fa més esclaus encara. 
Just Déu sap com fer-me mal, 
no pas tu, fillona meva. 
Tu fes tot el mal possible: 
ja veurem els resultats... 
Aquesta és la llei exacta.  
 

Abluents són aquests fets: 
l'esperança està en la química 
i en els ordinadors 
i no pas en els discursos. 
Cadascú al fur intern 
en porta un, que és lamentable 
i a més és diferent 
del que du el de vora. 
Ja els voldrien adunar, 
però ho fan amb escapcies 
dels escrits de l'antigor, 
que els confonen més encara. 
Els ordinadors no són 
el factor que ha fet possible 
aquests canvis tan sobtats: 
és que tots els delejàvem. 
I les simulacions 
ens permeten grans estalvis. 
No ens cal cap aventurer 
que s'arrisqui i ens ho conti: 
a més, no és de fiar, 
car té fetge i té cunyades. 
Amb un bon ordinador, 
no ens cal cap voluntari. 
Cal dir que l'ordinador 
no tan sols possibilita 
o obliga a un format  
nou de trinca en l'escriptura, 
ans també en el pensament, 
cosa que és més arduosa. 
Hom ho diu, però no crec 
que comprenguin el que diuen. 
Amb l'ordinador plantat, 
no ens caldria fer cap volta: 
trobaríem el camí, 
suprimint enclins erronis. 
 

Abnegació, bondat. 
Aquests mots cal esbandir-los, 
si volem trobar el camí. 
[...] 
Una vida d'acció. 
Això és molt polisèmic. 
Tanmateix, podem, convé 
distingir vides així 
de 'les altres'. Una vida 
de guerrer o de marxant, 
no dubtem a anomenar-la 
d'acció, però sorprèn  
que un minyó que esdevé home 
pugui incloure's amb tot dret 
dins d'aquesta jerarquia, 
car també és acció. 
Fóra llarg d'enumerar-les. 
Dins la classe de 'les altres', 
cal posar tota la resta. 
Així 'vida d'acció' 
no vol dir efervescència, 
ans inscriure's en un comport 
vagament fora de norma, 
però que sigui constant, 
que serveixi a l'individu 
com de regla o de bressol. 
Un exemple del contrari  
és un mariner que en fa 
perquè l'avi navegava. 
Un poeta es troba al mig 
car no tria una manera, 
perquè no en troba cap. 
Ha de fer sempre equilibris. 
Pot haver-hi algun poeta 
més astut que jo mateix? 
Fins avui, la meravella 
no s'ha produït. És que no 
és possible tal fenomen. 
Un poeta no sent res: 
ell percep. La diferència  
és completa. Quan sentim,  
no percebem. El contacte  
pot crear uns sentiments 
o no crear-los. La cosa 
és just la percepció, 
que pertany just al poeta. 
Un poeta és com tothom: 
sent enveja, té cistitis, 
diu mentides, és covard. 
Allò que el diferencia 
-i això ho canvia tot- 
és que té molta memòria. 
És això que li permet 
d'establir molts més contactes. 
Un poeta mai no ha 
de parlar o bé d'escriure 
de l'amor ni de la mort. 
De primer, perquè els preveres 
consideren que són llur 
monopoli. Un poeta 
sap i pot no ser grosser. 
Un poeta no fa coses 
curioses per cridar 
l'interès de les madones. 
Un poeta no fa res: 
parla amb ell i ja fa massa. 
Un poeta no és un  
simple objecte del diari 
o bé un ser que menja fruits 
i per tant que va de ventre. 
Un poeta parla com  
Déu mateix. És impossible 
que no ho faci tal com fa, 
com ho fan els déus honestos, 
que n'hi ha, en l'airecel. 
Un poeta no s'ocupa 
de la mort ni dels atacs 
de disfòria de les dones. 
Això fan els erudits. 
Un poeta no té pares: 
no n'hauria de tenir: 
és del tot innecessari, 
i demà no en tindrà pas. 
Un poeta té memòria, 
però no recorda fets, 
ni tan sols uns d'específics, 
donat que ho recorda tot 
i no dóna preferències: 
forma part de la faisó 
com processa les notícies. 
El producte o resultat 
és un acte incompatible. 
Els conflictes de cada home, 
ell tot sol, a tota edat: 
la relació amb les coses, 
la relació amb el cos, 
la relació amb l'ànima 
la relació amb la mort. 
Ara bé: aquests contactes 
manquen de precisió. 
En la pràctica es barregen 
per la gregarietat, 
que disposa de confondre-les. 
Els poetes són els qui 
les han d'endurar, per força. 
 

Abolim errors obscurs. 
El concepte que teníem  
uns dels altres, fa cent anys 
era fals de totes peces, 
tot i ser molt treballat. 
Hem après a viure sense: 
l'esperança ha aparegut, 
i no som molt més canalles, 
car no érem tan dolents, 
de com hom imaginava. 
Una tal reducció 
ha fet bé per totes bandes. 
Conseqüència d'aquest fet: 
la població de monges 
minva amb força i minvarà. 
Els ancestres eren llestos,  
eixerits, espavilats, 
en excés, més que nosaltres. 
Hem perdut aquell neguit, 
que és la base per ser savis, 
almenys per trobar el camí 
que ens deslliuri de les traves. 
Els robots no són el fi: 
l'objectiu és tornar àngels, 
sense cap suport grosser. 
[...] 
El passat és sebollit, 
trit, dissolt, un cop per sempre. 
El que manegem avui 
pertany a una etapa agrària, 
que no cal estudiar. 
El que cal és oblidar-la 
i esdevenir servents 
perspicaços de la tècnica. 
El saber d'aquells ancestres 
no serveix avui per res. 
És un llast i la insània 
resplendent per tot el món 
es repenja en aquests textos. 
El que resta del passat 
no em consola gens ni mica, 
doncs no té la intenció 
de mirar el que ara passa. 
No m'agraden els museus 
i menys els col.leccionistes. 
Els antics eren cretins 
i uns murris, tot alhora. 
Podem oblidar-ho tot. 
És això que ha de salvar-nos. 
 

Abominació és 
no voler ni adonar-se 
de cada un dels estats d'ànim.  
Jo visc d'ells enterament. 
No tolero res de fora: 
ni un rostre ni un carrer, 
ni un anunci de la Caixa 
ni un mot d'un imbecil 
sobre el temps o sobre els mòbils. 
[...] 
La misèria dels estats  
d'ànim és la més cretina, 
car aquell qui en pateix 
en lloc de considerar-los 
malament, en fa un gran què 
i els explica a sa madona, 
fins i tot en el cafè. Feliçment, això s'acaba,  
car tothom sap els de tots 
i el tedi els desanima  
i estan codificats. 
El silenci serà etapa 
necessària per sortir 
d'aquest deix insuportable 
dels ancestres i trobar 
el plaer just en els somnis, 
infinitament més rics, 
quan s'oblidi la ramada.  
[...] 
Controlar la ment, només 
barrinant què dirà l'altri 
és comport granment cretí. 
L'objectiu és domenyar-la 
perquè sí, per un mateix 
i perquè és bell de fer-ho.  
[...] 
El que hom diu 'fer bé les coses' 
insensiblement fa entrar 
dins els motlles de les regles 
alienes, comunals. 
Els que hi entren, ja no en surten 
i mai més no en sortiran.  
[...] 
És inútil escatir 
el voler de la nostra ànima. 
Cada instant té el seu voler 
i hom l'ha d'atrapar en l'aire. 
És damnatge o poder 
proposar-li una alenada. 
Els estats de lucidesa 
ho són si no duren molt. 
Si esdevenen perdurables, 
és negoci de cretins, 
amb els quals no cal tractar-s'hi. 
 

Abonança la rigor 
de l'antiga catequesi. 
[...] 
És en va, d'estudiar. 
El present no s'estudia, 
car no es pot estudiar. 
El passat no interessa 
i s'explica malament 
als alumnes que badoquen 
i no saben on estan. 
Tot i així, tot continua. 
 

Abordem sense paüra 
els dictàmens dels estults, 
fem-ne miques, capolem-los. 
 

Acabem el segle vint, 
però a l'autobús, les dones 
escandeixen els refranys 
més punyents, plens d'avolesa. 
 

Acceptem la mort com qui 
troba bé una maltempsada, 
[...] 
El problema és morir? 
El problema és deixar l'ànima, 
que és cosa diferent, 
o cal fer la diferència. 
[...] 
Els mortals sempre han viscut 
llur final de forma alegre,  
i molt superficials. 
I avui molt més encara. 
La solució del cel 
n'és la prova fidedigna, 
car el cel és un recurs 
de pardals i de cabotes 
que no té cap fonament. 
 

Adorar el Crucificat 
és dolenteria infame. 
 

A Etiòpia, hi passen fam. 
És a posta, perquè puguin 
retratar-los i omplir 
espais buits de les cadenes. 
 

Ahir em vaig forçar una mica 
a deixar el camí fressat. <