''Mai no agrairem prou
de tenir bosses de plàstic. 
Això ha fet canviar 
el comport moral dels homes, 
sense gerres ni bocals.''

130
/130

Mai no agrairem prou
de tenir bosses de plàstic. 
Això ha fet canviar 
el comport moral dels homes, 
sense gerres ni bocals. 
Ha estat la transparència 
-que l'explícit fos banal- 
que ha modificat les regles. 
 

Mai no has de tolerar
que se’t riguin a la cara. 
Si no saps el que has de fer, 
sempre pots girar l’esquena. 
 

Mal de cap o de collons?
T'ha baixat. Jo ja vaig dir-t'ho. 
Has d'aprendre a creure en mi. 
Tret d'un lloc, se'n va en un altre. 
És que no es pot tenir tot, 
cabotenc, i cal que triïs. 
Ara encara pots triar. 
Aviat no podràs fer-ho. 
 

Malgrat que agradi a la gent,
un poeta no convé 
que s'expliqui per la plaça 
com li vénen o bé com 
té un melic tan admirable, 
tan rodó, que és impotent 
per deixar de no mirar-se'l. 
Això passa fa mils d'anys  
i és frèvol repetir-ho. 
 

Me la xucla, de costat:
com vols que no vulgui dir-ho. 
 

M'enrabia la lletjor,
car el més aconsellable 
és fugir-ne, però això 
no és gens aconsellable. 
Mentre en fuges, creix, t'encalça. 
Aturar-te i fer-li front? 
Sempre és una animalada. 
 

Mentre són joves les dones
es dediquen a agradar. 
Quan això no funciona, 
només viuen pel poder, 
cadascuna en el seu àmbit. 
 

M'he arriscat d'anar a combatre,
a primera fila, al front. 
No ha estat un cataclisme, 
però no hi he après res. 
Convé fer-ho, de vegades? 
No ho sé pas, car té un cost 
i els guanys, costa veure'ls. 
Tot i així, ho sento com 
unes ganes que m'hi duen. 
 

M’he fet fer uns collons postissos.
Me’ls cargolo un dia al mes, 
el que surto de cacera. 
M’han donat bon resultat. 
Fins ahir, ho ignorava. 
 

M'he pegat amb un martell.
Ha agradat a l'assistència. 
 

Molt sedec de sang per vici
just es pot assaciar 
assistint als genocidis. 
 

Ningú no gosa de dir
que l'amor és una merda. 
Per això, els joves cantants, 
per no fer enfadar llurs mares, 
continuen invadint 
l'espai sacre que és un súper. 
 

No crec en la dialèctica.
És la contradicció 
allò que és impertorbable 
i manté el pòndol del món. 
És il.lús parlar de síntesis. 
Fóra com de creure en Déu, 
és a dir en la Providència. 
Un pomer és un resum 
de contínua violència. 
 

No el puc veure. Així que el veig
jo mateix em torno imbècil. 
 

No et confonguis d’adversari:
l’espiritualitat 
consisteix a lluitar contra 
els preceptes comunals, 
no pas contra tu. Les regles 
de la tribu són llisquents 
i es disfressen amb perfídia. 
Pots cardar o no cardar, 
segons sigui el teu criteri, 
sense gens de por a l’error, 
sempre i quan hi vegis l’altri, 
que és la gregarietat: 
manaments de la comuna, 
simplement. Són importants, 
mentre puguis defugir-los. 
Altrament, són el no-res: 
vagues ones de brutícia. 
 

No existeix en aquest món
una tribu com la nostra 
-o bé jo no en conec-, tan 
primitiva i metafísica, 
tot ensems, ben integrat. 
Desafia els exegetes. 
 

No flastomis pel camí.
Tingues paciència, espera. 
Podràs fer-ho millor al llit 
que ens espera a la cabana. 
 

No hi estem acostumats:
tenim molt, massa de tot, 
fins i tot Mossos d'Esquadra. 
No donem l'abast a tant: 
la profusió ens nega. 
Això fa que ens decandim, 
de valent, d'un dia a l'altre. 
 

No hi ha res de més bell
que un llarg son poblat de somnis, 
sense aquella pesantor 
que ens emporca al llarg del dia. 
 

No saber genera angoixa
i conèixer, avorriment. 
D'una cosa, hom fuig a l'altra. 
 

No sabia que era lliure
fins que no m'he conegut, 
a mi. Ves si n'era, fàcil. 
Era previ, obvi i ardu. 
 

No tenim cap més problema
que la circulació. 
Si tinguéssim autopistes, 
no ens caldria cap govern 
ni cap altra regla interna. 
 

No volem ser sobirans.
Ens han proposat de ser-ho, 
mil vegades. No ho volem. 
Fem de tot per impedir-ho. 
El perill que ens extingim 
no ens diu res i cal concloure 
que ens atrau l'instint de mort, 
segons dicta la ciència. 

Ocupats i no vençuts,
retorquim, a les trobades. 
Jo crec que és a l’inrevés. 
De vençuts, ho volem ésser, 
ocupats o no ocupats: 
això és molt secundari. 
 

Odiar o menysprear
són les facultats divines 
que ens permeten mantenir 
un estatus que s'acosta  
molt a la felicitat, 
és a dir: la higiene. 
 

-Oh, com creixen les maduixes
quan no hi ets...! -Tu vols dir...? Tant...? 
-Pots estar-ne ben segura. 
 

Oh, Déu, com em fa trempar,
la gran puta, l'hortolana... 
Però jo puc acabar 
amb aquest talòs desordre. 
 

Oh, ma vella, putot vell,
amb la pell tota arrugada, 
vols que et vegin a la Cort. 
No n'estàs cansada encara? 
 

Oh, que ets porca, Caterina!
Hom diu que li fas de tot: 
m'han dit que ja l'hi xuclaves. 
-I quin gust, oh quin gustet! 
-Au, no diguis beneitures. 
 

Oi, que és gran Nostre Senyor...?
Ha fet tantes meravelles... 
Per exemple: jo mateix. 
No puc acabar de creure-m'ho. 
 

On em trobo?, diu el llosc.
I espera que l'hi diguin. 
 

On rau la perversió?
A acceptar que la manera  
de pensar oficial 
és aquella més rendible, 
tolerable i moral. 
N'hi ha d'altres, de possibles, 
molt més ètiques, reals... 
 

-On viuries, si poguessis...?
-A l’Eixample, de segur, 
car és un puc adonar-me 
dels errors, de la dissort, 
més pregons d’aquesta espècie. 
Si anés a un altre lloc, 
no en veuria la misèria, 
no hi tindria cap lligam, 
i seria intolerable.  
 

Paradisos, n'hi ha mils,
tots reclosos dins de l'ànima. 
 

Parasita com un porc.
Criatura contemptible! 
 

Parlar de catalanisme
no té cap sentit, ni un.  
No serveix per a comprendre 
res de res. Per als infants 
és granment incomprensible. 
Per als grans, inexistent. 
Catalanitat, per contra, 
és la clau per explicar 
la conducta metafísica 
del conjunt dels catalans. 
Només amb aquest paràmetre 
-o, millor, dimensió- 
hom entén tota la història 
i el sentit d'ella mateix, 
com allò que és tan concret 
que exigeix una mirada 
de la mena per entendre-ho. 
Moltes tribus periran 
tot al llarg d'aquest mil.lenni, 
però aquest dispositiu 
és possible que ens permeti 
perllongar una vida incògnita, 
molt semblant a la d'avui, 
que ningú no vol admetre. 
 

Parlar de condició
humanal és ruqueria. 
No tenim res en comú 
amb els animals que corren 
per la selva o pel Sahel, 
ja que disposem de l'ànima. 
No hi ha fixicitat. 
Canviem de mil maneres, 
segons els materials, 
segons la tecnologia. 
L'únic fix és el cervell, 
que és en va voler conèixer 
de resultes dels treballs 
fets al llard dia i un altre. 
 

Parlem de l'apocalipsi.
No serà a causa del foc, 
ni de l'aigua ni de l'aire. 
És l'acceleració 
de la tècnica i la ciència 
que faran de canviar 
tan pregonament les dades, 
que o bé sucumbirem 
o bé ja serem uns altres. 
És el que esperanço avui, 
tal com dic en mants passatges. 
Considero que és error 
prevenir-la sembrant bledes 
a l'hortet de la quintana. 
Ningú no l'aturarà, 
perquè no cal aturar-la, 
per la possibilitat 
que les eines ens canviïn.  
 

Per què els catalans no som
patriotes? La resposta: 
¿És que no en copsem el guany, 
ni a la curta ni a la llarga? 
A més, ho considerem 
de mal gust. ÉS un misteri, 
car ens han apallissat. 
Per mi, tot és metafísica. 
Preferim morir de fam, 
abans de dir grosseries, 
com els nostres enemics. 
No és just el mal exemple 
el que ens fa ser més lleugers. 
Si no hi fossin, ho seríem. 
De fet ens volem morir, 
però ens reca confessar-ho. 
 

Poesia no és just
observar allò que passa. 
També és de proposar 
guariments a cada queixa. 
 

Posar ordre a l'Univers:
vet aquí la meva fita. 
 

Presumim de ser acollents
i ser molt antiracistes. 
Ens agrada ser de tot, 
catalans, també, amb mesura; 
ens agrada ser de tribus, 
com més llunyes, més, millor. 
És un vici que ens consenten. 
 

Quan els sentiments no corren
és que no són sentiments: 
són convenis, hipoteques... 
Més que res és molta por 
tolerada i agraïda, 
car, per força, els sentiments 
corren massa, no podríem 
deturar-los. Impossible! 
 

Quan jo veig parlar la gent
-qualsevol sigui la plàtica-, 
me n'astoro d'allò més. 
Jo quan parlo no m'espero 
que el meu interlocutor 
em contesti de manera 
pertinent, i el fàcil és 
de pensar que em manca un bull 
o que tinc un cargol fluix. 
És la causa que no parli, 
tret de com ho fa un sergent, 
sense crits i molt afable. 
 

Què deu ser la metafísica?
U: és l'evolució, 
el seu demble, que pot prendre 
moltes de modalitats, 
fins i tot contradictòries, 
més intenses en un lloc. 
Catalunya és un exemple. 
 

Què devem als nostres pares?
Essencialment, no res. 
Vagues modes de conducta. 
 

¿Què és allò que encalla els homes
tan definitivament 
que fa ser-los morts en vida? 
No pot ser un accident. 
Ha de ser una altra cosa. 
Potser queden enganxants 
en un dèdal de preceptes, 
que d'entrada no fan mal, 
però acollen l'individu 
i ja no se'n sap sortir, 
perquè no en té cap gana. 
Potser aprenen massa bé 
la doctrina que circula. 
 

-Què és la natura humana?
-El comport que hom diu real,  
només és un dels possibles. 
Avui fa figa pertot, 
car és la tecnologia 
qui el comanda i avui creix 
de manera accelerada 
i les possibilitats 
d'expandir-se la nostra ànima 
són més grans i no es pot fer 
que no ho faci. El conflicte 
és voler de conservar 
la corrent natura humana. 
Són just observacions, 
com consells per a les noies. 
Poesia no és pas 
cap guiatge: és una eina, 
per anar a aquest objectiu, 
per obrir portes a l'ànima. 
 

-Què és la perversió?
-Els explics dits psicològics. 
 

-Què és la prohibició?
Bé cal relacionar-la 
amb la gregarietat, 
i és l'acte més gregari. 
Hom defèn el que pertany 
al comú: una manera 
de fregar-se i rebregar-se. 
Tothom sap que torturar 
és amor en un grau summe, 
i el poder és el mateix. 
El tabú no és paüra. 
 

¿Què és molt més odorant:
escoltar una concertina 
o ensumar els engonals 
d'una monja primicera? 
 

¿Què hi pot haver més bell
que la mà d'una xicota, 
hialina, displicent, 
sostenint un got de whisky? 
Fins avui, no hem trobat res 
que li sigui comparable. 
 

Què m'hauràs d'explicar a mi,
tros de brètol que t'ofegues! 
 

Què murmures, tros de boig?
Et faré una cara nova. 
 

Què serà la solitud.
Evidentment, que no es tracta 
de la manca -handicap- 
de companys o de companyes, 
car això no produeix 
cap dolor, ben al contrari. 
Malgrat que dir-ho és pecat, 
en aquest sentit les dones 
viuen soles constantment. 
Solitud és una mena 
de soscaire, d'abandó, 
dels lligans més metafísics 
que ens connecten amb el ser. 
Donat llur deliqüescència, 
sempre es trenquen en un punt. 
Costa molt determinar-lo. 
 

-Quin deu ser el deure suprem
per un home? -No complir-lo. 
Tot allò que produeix 
plaer com si fos sorpresa 
ha de ser considerat 
un regal ple de metzina. 
El plaer s’ha de gruar, 
no fent mai allò que ens manen. 
 

Quin pecat és el més gros?
El criteri de les tribus  
és del tot coincident: 
és tenir coses supèrflues. 
N'hi ha uns que es salvaran, 
quan vindrà l'apocalipsi 
i seran només aquells 
que han tingut el necessari. 
Hi ha molts d'altres pecats, 
però aquest és el més àvol. 
 

Quin profit en podré treure
d’anar al parc aquesta nit? 
Cap ni un, en aquella hora. 
Per això hi haig d’anar: 
per això convé que ho faci. 
 

Recordem que un habitant
d'Amèrica és un home 
que comet atrocitats, 
com els altres, de natura. 
El que el fa ben diferent: 
va en un tren que se l'emporta. 
 

Resumint: ja t’ho diré
-només amb dues paraules- 
qui és qui i com és que 
i per què floreix, la rosa... 
Has entès això, animal? 
T’ho diré d’una altra forma, 
que no t’agradarà gens. 
És millor que t’esvaneixis.  
 

Retrobar la identitat,
quina absurda bestiesa! 
Això es té i mai no es perd, 
com no puc perdre el meu fetge. 
Tampoc no es pot buscar. 
Això són jocs de canalla 
i nosaltres ja som grans, 
i en perill o en gran pressura, 
per poder jugar en això. 
Aturem aquesta roda. 
 

Sap d'on ve i cap on va.
No és massa per un home? 
 

Saps què vols? No ho saps pas.
Ah, fill meu! Cal de saber-ho. 
 

Senyor, no m’allibereu
de pensar dolenteries. 
Ja n’he après, a fer-ho, sol. 
És més fàcil del que em creia. 
 

Serà inintel.ligible
per a mi, sovint, allò 
que he escrit. Més ha de ser-ho 
pel lector. Serà així, prou, 
si no hom fa la proesa 
de comprendre que jo vull 
procedir segons les rauxes 
que té l'ànima quan vol. 
Fóra fatu comandar-la. 
 

"Ser el poeta del país"
produeix pocs beneficis, 
si sempre hom ha d'amagar 
com en Puixkin, que era negre. 
 

S'ha averat que per millor
discernir, comprendre coses 
-les que cal comprendre bé-, 
és molt útil de no entendre'n 
unes quantes, les que tots 
van comprendre el primer dia. 
No és clar el dispositiu, 
però el fet és indubtable. 
 

S'ha enviat tota la pruna,
el pinyol i el cuc dedins, 
i flastoma per la prada. 
La cornella se'n riu molt, 
que no és gens astugosa 
i s'empassa tots els cucs. 
Amb alacritat, l'alosa 
també canta pels sembrats. 
El gasiu pagès no pareua 
tal aptesa. L'animal 
se n'adona i termina, 
talla en sec el refilall  
i s'envola cap al nèdol. 
 

Si el tedi és molt molest,
enutjós, intolerable 
també n'és el tractament 
per sortir-ne i és car, 
però cal, segur, arriscar-se. 
Cultivar l'avorriment 
massa temps sol intal.lar-nos  
dins la banda dels cretins, 
els pitjors de l'avinguda. 
 

Si no fa més coquineses,
és perquè és un coquí. 
Si pogués, la les faria. 
 

Si no sap sortir dels seus
interessos, un artista 
és dolent. L'art dóna fruits 
quan comença a dir mentides, 
quan l'artista reconeix 
que no té interessos propis. 
 

Si sabem que fer trobades
envileix -ho perdem tot-, 
per què ho fem? Perquè ens agrada 
la luxúria del pecat? 
No: perquè tenim paüra 
de la nul.litat que som 
i ens conhorta la de l'altri. 
 

Sóc més savi avui que ahir?
M’és difícil tolerar-ho, 
car això voldria dir 
que llavors era un poc totxo. 
No. Tot sempre ha estat igual: 
la mateixa saviesa. 
 

Sóc un àngel no previst,
sense ulls blaus ni cabells rossos: 
d'aquí, la dificultat 
d'instal.lar-me en el registre. 
No hi fa res, car l'important 
és tenir unes bones ales. 
 

Són ells que han de construir
les muralles de la pàtria: 
no pas jo, que ja les tinc 
ben bastides dins de l’ànima, 
amb els rebles de metall. 
No ho faran, perquè no volen. 
 

Són una perversió,
les novel.les parisenques. 
Una cosa és repugnant 
i una errada, tot alhora: 
el que hom diu "fets personals" 
o bé les "experiències". 
No existeixen, simplement. 
El que té la garantia 
d'existir és el cervell, 
vull dir: el seu gran dinamisme. 
Aquests "fets": construcció 
generada per la tribu, 
sense cap altre valor 
que trempar o sentir llàstima. 
Tot, retòrica: l'obscur 
i mecànic -faiçó, demble- 
del comportament humà, 
que aviat farà vergonya. 
Un cretí apregonat 
es delata perquè explica 
els motius i la faisó 
dels estats de la seva ànima, 
cosa que segons les lleis 
del cervell és impossible: 
parla del que li han dit. 
 

T'acostumes a una cosa
i demà l'has oblidada. 
-És així que és com ha d'ésser. 
 

Tant s'han entrelligassat,
que ara ja no poden moure's. 
 

Té dilemes i trilemes
perquè vol i en presumeix. 
No sap que ja no són moda. 
 

Té l'ofici de morir,
mica en mica, cada dia. 
 

Tenir sexe és tan cretí
com tenir fetge, epífisi... 
Convindria calcular 
que és millor de corregir-nos. 
És tan trist i tan fatal 
com haver nascut a Espanya. 
 

Tenir televisió
és tan o més metafísic 
que tenir mames, collons... 
Només cal de saber veure-ho. 
 

Teresina, ¿per què hauria
de buscar-te pels carrers 
o pels temples de les santes, 
si jo ja em tinc a mi? 
Fóra foll i poca-solta.  
 

Tinc tants d’anys com t’imagines,
filla meva, cotorró...! 
Au, ajeu-te i fes via, 
que tinc pressa! Haig d’acabar 
de resoldre aquests encàrrecs. 
 

Tota tribu té un destí.
El nostre era norrear-nos.  
Comencem l'acte final, 
que és com havia d'ésser: 
sòrdid i nauseabund. 
Una passa, dada dia.

Tot canvia però alhora
queden mostres del passat 
que permeten als imbècils 
exultar-se i predicar 
que els humans o llur natura 
no ha canviat un pèl 
i que Amèrica entera  
no té cap significat: 
just caldria destruir-la. 
 

Tot el fet ja no serveix.
Cal partir de nou de zero. 
 

Tothom sap que el contingut
dels mitjans -les fonts- és zero. 
Això és un benifet, 
car obligarà a deixar-los. 
Són un mal ben profitós. 
Pot surar just fins que el tedi 
ens emmeni a girar els ulls 
cap al bosc verge de l'ànima, 
a on cada instrucció 
té un sentit i significa 
quelcom que és de bo de bo: 
no misèries per tocar-nos, 
com les televisuals, 
les de vídeo o dels llibres. 
 

Tothom vol senyorejar
el domini del veí, 
si s’escau, assassinar-lo. 
Un poeta és aquell qui 
no té aquesta dèria baixa: 
prefereix de destruir 
aquest joc porc i gregari. 
Per això, no és entès, 
però avui el món comença 
a donar-li la raó, 
mal que sigui a bufetades... 
 

Tots els contes són roïns,
des que diuen "hi havia..." 
 

Tots els punts de referència
ens pareixen capitals 
i ens fan perdre molts de dies. 
D'habitud, ens fa terror 
pensar que els podríem perdre. 
És error i dels més grans 
que un humà pot construir-se 
i causant d'insanitats. 
De petits, hi som immersos. 
De seguida que puguem, 
cal posar-se a destruir-los. 
La justícia és el pitjor. 
Els paisatges, les persones, 
tenen menys perversitat. 
Fem-ne miques, vigorosos, 
ja que l'ànima farà 
que ens trobem de sobte d'altres, 
totalment inesperats,  
que seran immillorables. 
Com que és necessitat, 
no patim per no trobar-los. 
Allò únic que hem de fer 
és fer lloc i denudar-nos. 
 

Tots hem canviat, del tot.
No ens fa riure anar al teatre. 
 

Tu tens set i no ho vols dir.
Fas ben fet. Sense adonar-te'n, 
aviat t'haurà espassat 
i després tot serà èxtasi 
i no hauràs de demanar 
a cap déu que t'assaciï. 
Tu mateix podràs trobar 
mil fontanes abundoses, 
escondides, per les valls. 
I les nimfes podran veure 
com ets fort: t'estimaran, 
com no ho havien fet fins ara. 
 

Una cosa ha de ser clara:
si no tens collons, no vinguis. 
Allí on m’haig de ficar 
els turments no són de broma. 
Cal que ho pensis. Ara tens 
temps encara per fer enrera. 
 

Una font inesgotable.
Existeix i la tenim 
a l'abast. Hom en diu l'ànima. 
N'hi ha dues: la que n'és 
i la ficta o la dels llibres. 
No vull dir individual, 
oposant-la a col.lectiva. 
Són, ambdues, ficcions. 
Amb aquestes poden fer-se 
moltes guerres i debats 
a la tele. Amb la bona 
podem viure i tenir 
cada dia una esperança 
-per tal de simplificar-. 
L'important és no confondre-les. 
Normalment, les confonem. 
Confonent-les, en la pràctica, 
en fem tres: la que he explicat, 
la dels altres i la nostra. 
El malastre de l'error 
és en va de demostrar-lo. 
Ja fa segles que el que dic 
s'ha llucat de mil maneres, 
però, ai las, de la real 
o composta de matèria 
se n'ha fet com un desig, 
sense moure's d'aquest seti. 
Per què això ha estat així? 
Perquè era indemostrable. 
Avui ja no és el cas. 
Comencem a tenir estris 
i demà podrem filmar-la. 
Aleshores entendrem 
tants de versos que fins ara  
han estat putinejats 
per cretins inexplicables. 
El món no serà millor: 
just tindrà aquella flaire 
preciosa, cordial, 
que just dóna la neteja. 
Un cop nets, no sabem què 
pot passar: no interessa. 
 

Una vella sense dents
li mamava la titola. 
No és res de l'altre món. 
En el temps, era de moda. 
 

Un filòsof de carrera
és semblant a allò que hom diu 
un paràsit o bé un gànster. 
Pensa com pensa tothom, 
amb el greuge d'atorgar-se 
el dret a dictaminar 
qui és el qui s'equivoca. 
No fa res, no produeix, 
no vol produir cap canvi. 
 

Un pagès o una pagesa
sempre té feina per fer. 
Té les vaques, les gallines, 
la llaurada, el regadiu... 
Tanmateix, s'infla i menysprea 
les ciutats. Desgraciats! 
No tindran perdó en aquesta 
vida ni en l'altra. No. 
Han triat l'infern en vida. 
 

¿Un poal de xerigot,
és el premi que em proposes? 
És migrat  l'al.licient: 
digue'm cosa més profícua. 
 

Un temps, era perdonable,
comprensible fins i tot, 
que les dones barrinessin 
en excés, car, d'un nadó, 
hom sabia just mentides. 
Avui ja en sabem prou. 
No cal tanta vigilància. 
 

Va acabar la "Renaixença"
quan hom va edificar 
la columna de Colom, 
com si fos regal de murri. 
Va ser un acte humiliant: 
començà la decadència, 
cada dia més punyent: 
una marxa decidida.  
 

Verifica allò que dius,
molt abans, abans de dir-ho. 
 

Veure cossos en escena,
quin sentit té, exactament? 
Si vull veure cossos, live, 
només cal pujar en el bus. 
El contacte és més dramàtic 
en el bus, si és que vull, 
de debò, anar al teatre. 
Un teatre més modern, 
instructiu i metafísic. 
 

Viurelive la metafísica,
la no escrita, la que és, 
és ofici de poetes. 
 

Viure no planificat:
confiar del tot en l'ànima. 
El contrari és foscor, 
objectiva, carnal, flàccida. 

MIQUEL BAUçà
Els estats de connivència, 2001