Sinistre gorg de condormides aigües 
que el visitant conjures, impassible, 
amb veis metàl·lics que en ton gruix fulguren, 
filets sanguinis de ton ull ciclopi.

T'és, un penyal, parpella monstruosa 
que un regalim adollaria tebi, 
com una trena càustica de llàgrimes. 
Tan absolut seria ton mutisme!

En tes riberes s'aplegà una ossera 
de branques nues, de clofolles buides, 
cranis baumats i rierencs compactes 
i anònima barreja de polsines.

Arbres no tens que a ton espill s'aboquin 
fora del tronc espellofat d'un roure. 
L'aigua que et sobra, com un tel llenega 
al gorg de més avall que se't retira.

Un laberíntic corriol, per sota 
d'alzines corbes i pollades, mena, 
llimant esqueis, a ton recinte mític. 
Si un roc et tiren, treus bombolles d'ira.

Oh gorg! Debades ton secret pouava: 
res no copsà, l'esguard, de ton misteri; 
però ton ull ciclopi, que no mira, 
sí que m'entrà per sempre més a l'ànima.