Tantes albes breus a les mans
                                         Paul Éluard
 

T'és possible de viure algun instant 
sense la pressió dels fets, 
entre dues batalles 
que, per més ironia, 
saps que has perdut. 
I surts de casa, ara, amb certa por 
del vagareig i de la solitud. 
Simètriques, hi ha dues realitats 
a banda i banda, i tu, tot sol, al mig, 
entre el goig amb recança 
i la lluita amb eufòria. 
És ben propi de tu 
aquest joc amb la història i amb el temps 
que no saps si et pertany. 
Et ve, de la ciutat que queda enrera, 
un so allargat i agut, 
udol o refilet. 
Camines ara vorejant els rails; 
te'n desvies i avances per l'ampla garriga, 
es fa fosc i t'atreuen els arbres 
que veus alçar-se contra el cel rogenc. 
Ja hi ets: la nit fa més intensa 
l'olor de fum i de pinassa 
i més urgent l'atracció del buit, 
de l'oblit dels enigmes, 
presents, però, com mai: 
no n'hi ha prou de respirar a ple aire 
ni tampoc basta conjurar el no-res.