Tinc una oda començada 
que no puc acabar mai; 
dia i nit me l'ha dictada 
tot quant canta en la ventada, 
tot quant brilla per l'espai.

Va entonar-la ma infantesa 
entre ensomnis d'amor pur; 
decaiguda i mig malmesa, 
joventut me l'ha represa 
amb compàs molt més segur.

De seguida, amb veu més forta, 
m'han sigut dictats nous cants; 
pro, cada any que el temps s'emporta, 
veig una altra esparsa morta 
i perduts els consonants.

Ja no sé com començava 
ni sé com acabarà, 
perquè tinc la pensa esclava 
d'una força que s'esbrava 
dictant-me-la sens parar.

I aixís sempre, a la ventura, 
sens saber si lliga o no, 
va enllaçant la mà insegura 
crits de goig, planys d'amargura, 
himnes d'alta adoració.

Sols desitjo, per ma glòria, 
que, si algú aquesta oda sap, 
al moment en què jo mòria, 
me la diga de memòria 
mot per mot, de cap a cap.

Me la diga a cau d'orella 
esbrinant-me, fil per fil, 
de la ignota meravella 
que a la vida ens aparella 
el teixit ferm i subtil

I sabré si en lo que penses, 
-oh poeta extasiat!- 
hi ha un ressò de les cadences 
de l'aucell d'ales immenses 
que nia en l'eternitat.