Qui fos en temps antic, cent anys enrere,
   quan l'arbre va florir!
Em somriuria el verd de l'esponera,
   l'argent de l'olivera
i floriria l'ametller per mi.

Pertot terra pairal, terra dels avis,
   oferint l'esplet seu
a un poble lliure d'odis i de glavis,
   i un mot en tots els llavis;
-Lloança per a sempre al nom de Déu!

Quan, daurada, del brot tomba la fulla,
   -passat l'ardor d'agost-
la portadora, de raïms curulla,
   vi duria onsevulla...
Altre és avui el qui en recull el most!

Altre el qui conra el camp amb l'aspre ferre,
   sense amor dins el pit,
pel terròs pròdig i l'altiva serra,
   i no diu a la terra:
-T'estim, oh mare, perquè m'has nodrit!

Avui no puc dir meu un pam de molsa
   ni un gladiol del brull;
avui l'arbre per mi l'esplet no espolsa
   i una pluja agredolça
em deixa el rostre de dolor remull!

El que abans fou vinyet de casa nostra,
   extens com una mar,
de ceps i pàmpols la nuesa mostra.
   I el plor que em banya el rostre
mulla la terra que no puc petjar.

Quan el febrer engarlanda dins la tanca
   l'ametller amb flor de neu
i per un brot florit mol cor demanca,
   si esqueixar em plau la branca
que em fa més goig, no trob ametller meu.

Mes una cosa tinc meva, ben meva:
   el goig de l'arbre en flor
que esclata a tot arreu sens por ni treva,
   -goig que ningú no em lleva
perquè el port dins l'abisme del meu cor.