Veig homes amb cara d'estudiant somrient 
i vocabulari de rajola 
que tot el que tenen 
és una micona de mort a les aixelles 
i dos gargalls a les conques dels ulls, 
i me'n ric de les seves burles, 
dels seus calendaris plens de caixes implacables, 
de les seves vides no viscudes, buides, capolades.. 
I me'ls imagín dormint davall luxoses coles de sabata 
o en sofàs negríssims de taverna, 
o vomitant dins botelles buides de vi estèril, 
o esqueixant la seva divinitat entre asils i demències... 
i torn a riure, 
i m'imagín cagant damunt els seus cervells de pedra!