Ratlles les aigües,
jus l'òmfal, clos,
i una mà t'estira cap a un cel que plora,
i surts,
enmig de dits sedecs de ta negror,
com llot pudent,
amb festa boja i fart de viure;
passes a frec dels arbres, crides
l'amàs de vesc, la lletja bèstia
que amb tu ha nascut;
tremoles l'aigua, carc, i dins l'escorça
que t'ha ofegat et recargoles
com una mort dins l'ull que et va crear.
Des d'un malson, des d’una fosca,
ara escups foc i fosca, i fosca;
t'entebiones, cerques
com una serp aquell mugró de roca:
l'eixugues.
Fas amargor dins l'amargor de boca.
Fas l'olor de ton pare.

*   *   *

Camí de morques
envers el nostre avenc:
l'encontre saturat
de plors.

Devores
aquest soroll, tan nostre,
lligada al llit de l'amor
amb les meves corretges.