Bé sabem que l’ésser humà,
ni tan sols el planeta que habita,
és la guixa de l’Univers;
que l’Homo Sapiens
és un més en l’enfilall evolutiu
[tanmateix, tal com
l’Homo Erectus o el de Neandertal,
la seva comesa és anar preparant el camí
que, en aquest cas, donarà pas a l’Homo Poieticus];
que el jo, l’ego, no és el rocam cartesià
sinó un camp de tir, un mer teatre de teresetes...
tot això, si més no, d’altra en faltaria,
ens ha fet entendre en què consisteix ser Home;
tot això, no ha fet més que establir-nos com a centre.

Certament, l’únic coneixement
que adesiara se’m presenta vàlid
és aquell que hom sap com a poètic,
o, si t’ho estimes més, per abreujar, la poesia.
A diferència de tots aquests assajos de carnisser
que s’estilen arreu arreu, hom pot aprehendre-hi,
[producte, ben segur, del seu origen oracular]
un moviment sintètic incomparable, del tot global.
Malgrat això, no per fer blasma, urgeix de plantejar-nos:
no seria tot acte d’escriptura una alteració
ja que el quefer poètic és, únicament,
sense condicions, un modus vivendi?
No seria l’escriptura un intent, forçat,
de sublimació, de despoetització?
No valdria més deixar de banda,
d’una vegada per sempre, tants de paperots
i declarar-nos, obertament, sense por,
terroristes de la Llei? 
Tu sabràs, companyó,
però caldria que anéssim fent.

Potser anem errats
i la poesia no sigui res d’allò
que un, cabota, sempre ha cregut que era.
És de menester pensar-s’ho bonament
i considerar-ne les conseqüències,
que mai seran poques. Sens dubte,
espesses vegades, no per abusar ni fer recança,
resulta molt més poètic, en el sentit últim del mot,
un d’aquells sopars sonats d’homes lliure
amb timbales, beure de més i dansa,
que tanta cansalada rància per llegir.

Mentre hi hagi Llei,
tots serem culpables
[fulleja Kafka].

Veurem a Pasolini com la pedra de toc,
el primer humanista, en sentit propi, 
que ha llucat l’existència a partir del menester 
d’una mitologia escaient: 
Edip Rei, Medea, Saló o Les mil i una nits.

A pesar de tot, no et preocupis pel Superhome,
pel Fill de Déu, puix que, amb més o manco celeritat, 
arribarà a concórrer aquests viaranys. L’existència, 
malgrat la deixa, té quelcom d’infantil, de sublim,
extremadament poètic, perplexament metafísic,
que necessita ser renovat sempre seguit. 
No siguis pur, ara és la teva.

La nostra missió és aprehendre l’Ésser,
advertir-ne els girs, clissar-ne les tombarelles,
apercebre cada un dels insòlits moviments
que, d’amagat, desempallega amb desmesura.
Aquest és l’únic mode de tornar-se existent.

Viure és quelcom que qualsevol pot fer,
altra cosa és existir...

No pots aprehendre-ho d’altra forma o manera,
tot grup, de la casta que sigui, l’integri qui l’integri,
no té altre propòsit o intensió que desbaratar, esgotar,
les expressions, condicions o posicions de l’ànima d’un.
Pensant-ho més, els grups són propis d’una consciència feudal,
a diagnosticar com a somorta, gregària i, segur,
incorruptiblement anihiladora, avorrible a qualsevol preu.
En tot cas, l’única forma comunal o tribal possible és aquella
que descobreix el termini als pocs minuts d’haver pres cos;
aquella, completament espontània, 
immediatament extingible 
[amb bafarades, si tant vols, d’Hakim Bey]
que pot atiar o despertat un estat d’ànim recòndit.
Són només positives, parlant amb veu etimològica,
les comunitats que se’ns apareixen com a esfèriques,
aquelles que aclareixen la ment i reconforten la pensa,
aquelles, d’imminent expiació,
que il·luminen la refulgència.

El capitalisme, que fotrà de morros
més aviat que de pressa, només ha tingut
un aspecte, per dir-ho així, positiu:
ensenyar-nos a ser individuals

Si tens pretensió de dur a terme o realitzar
quelcom de ben fet, que et sigui plenament satisfactori,
fes-ho sol, entotsolat, d’amagat o en vista d’altri,
car els grups o les comparses t’esgarriaran la feta.

És ben clar que no veurem l’Homo Poieticus,
pel simple fet que és, en quan a l’evolució, posterior.
El que sí podem fer, però, és accelerar-ne l’arribada:
el nostre vitalisme serà crucial, car Ell depèn de nosaltres.

El meu llaüt té molts de mollets
on arraconar-se i fer-hi un jaç,
per això t’he de dir que no en vull cap,
de títol, perquè sóc, i seré, esporàdic de tot.

El problema dels pobles sense Estat,
[no és que vulgui, de cap de les maneres,
defensar bubotes de tal envergadura,
només ens faltaria, en aquestes altures,
pregonar estatismes o cabòries similars],
vull dir, aquells que son governats i,
per això, sotmesos a les directrius de l’extern,
és l’odi que desenvolupen cap a ells mateixos,
dit d’altra forma, l’anhel de suïcidi.
Si hi ha quelcom que bé exemplifica
el caràcter dels illencs, els de Mallorca dic,
és aquest fet: la frissor d’esdevenir difunts:
“Cavorques no és la mort, però s’hi assembla”.