El nin juga amb la moixa, encara inhàbil    
per omplir el vell poal de la cisterna
emprant  la corriola que governa,  
sense ofendre amb el xiscle de cantàbil.

Però al campet sí que sabrà, més  hàbil,
trobar d’ entre les malves la lluerna,
hora foscant, o desmembrar la perna 
del negre escarabat de vida làbil. 

Encalçarà amb cor alegre les llagostes,
que boten ben sorpreses  a la terra
dels camps segats on a l’estiu són hostes,

a la tanca on el món vivent s’aferra, 
fins que amb suor retrobarà  les mostes
que amb la set dóna  l’ansa de la gerra.


Fa ja molts d’anys que no és el domicili
del que amb recança escriu el codicili.