La llum del jorn en grossa revinguda 
d'onades d'or s'escola a l'occident, 
entre núvols vermells escorreguda 
que l'últim bes de l'astre rei encén.

I s'hi aboca lo jorn com dins una urna 
i s'emblaveix lo cel descolorit, 
deixant brotar ençà i enllà una espurna 
del sol roent que l'Oceà ha engolit.

Si de la mar minvassen les onades, 
bé lluirien perles al bell fons! 
doncs, més i de més belles n'ha deixades 
la llum del dia al traspassar los monts.

Lo raig del jorn bé en mostra d'hermosures; 
tots s'amaguen per deixar lluir 
als que trauen lo cap per les altures, 
àngels de flama en pòrtics de safir.

Les flors que l'alba mostrarà a pla i serra, 
què valen comparades a un estel? 
La llum del dia és per mirar la terra, 
la de la nit per contemplar lo cel.