Jo no sé si he ancorat sa meva ànima a l’arena.
Jo no sé si ets tu una platja, crec que ets la mar.
Sense tocar-te, he navegat durant mil anys per dintre teu.
I mil són molts. I mil s’esborren, com la duna, només bufant.
I vaig bufar, i l’eternitat prengué la forma de les onades,
prengué el seu so, la seva olor, el seu color,
llur moviment de terra mar,
la seva veu sempre antiquíssima,
de cada dia, de cada sol.

Que és la matèria que la fa forma, que la fa ser,
lo que em conforma, lo que me fa,
me fa voler, me fa voler-te, me fa volar.

Has estat el trobador contemporani, l’home salvatge,
el druida del bosc, el mag de les coves.
Has estat l’espurna primera, la dent de l’infant,
l’argot de la puça, la plaça del poble,
la cua de bou, la bèstia parlant.

Ho has estat, jo m’hi he en-cor-at
i ara ets el pur present trobadoresc que sap fer foc,
perquè jo ho sé, que saps fer foc.