(Un peu a l’aire)

Ja plou, ja xiula el vent. Ja ve l’insomni:
per què no dorms? L’esforç de reprimir
la por t’hauria d’abatre, la por
de l’endemà, el temor del que una nit
pot arribar a passar mentre ets inconscient.
Hauries de poder dormir el son dels cansats, 
però no dorms. Dins la fosca perfecta
xiula el vent, endevines una aranya, 
algú diu el teu nom i t’esgarrifa.

Hauries de poder oblidar-ho tot, 
qui has volgut ser i que s’han cregut que eres, 
hauries de dormir un hivern sencer
per poder compensar la trencadissa. 
Però no pots dormir. 
                                     Dins la fosca perfecta
dels porticons rere els quals t’arreceres,
amb el coixí pansit i rebregat,
endevines el vent, potser una aranya,
i et fa l’efecte que algú et crida
pel nom, aquest senyal que et representa
però en el qual tampoc t’hi reconeixes.

(Què vols que et digui, semblant, germà meu?
Has tingut un excés d’oportunitats, 
i les has malvenut, una per una, 
a canvi d’una estona més de son.)