(a Ramón Andrés)

El paisatge es difumina en una llunyania clarosa, rere les muntanyes blaves del fons.

Per arribar-hi –diuen– cal ascendir quatre-cents noranta graons esculpits en temps pretèrits: ferida oberta que perdura en el granit, com un clam expiatori.

Acarat a aquesta llunyania, esguardes el camí dreturer que sembla menar al cim. Saps que és el ver itinerari, però no l’únic, i notes el batec del cor davant el parany dels sentits, davant d’un jo que s’extingeix a cada canvi perquè frisa per desvelar el fons dels enigmes, per abandonar les ruïnes de tanta certesa.

Ser i pensar –diuen– són u, i són tot. I són res.

Aquest món imaginat sense hipòtesis divines.