El foc l’hauríem d’haver entès

com la premonició que finalment

ens conduí cap a l’incendi:

els carrerons eren la por

del desencant, de la rutina,

el laberíntic fer i desfer

on l’avidíssima penombra

de la tristesa planejava

com un voltor sobre nosaltres.

Enlloc d’això vam preferir

prendre’l en tots els seus sentits

com l’elixir que mendicàvem.

No trobarem mai l’epicentre.

Ni, si així fos, ens serviria.

Érem tots dos massa inflamables

i era un llumí roent la vida.