Avui parlo en memòria de les paraules que un cop

se m’encallaven a la boca,

en memòria de les dents amb rodes que esmicolaven síl·labes

sota la llengua amb l’olor de pols cremada

entre les barres i els llavis enfosquits.

Somniava aleshores desfer-me de les paraules empaquetades

com mercaderies robades i emmagatzemades a la boca,

estripar els embalatges de cartró i destapar

les joguines de l’alfabet.

La mestra em posava la mà a l’espatlla i em consolava dient-me

que també Moisès quequejava i tot i això havia arribat al Sinaí.

El meu Sinaí era la nena que seia al meu costat

a classe, i jo no tenia foc a l’esbarzer de la boca

per encendre, al seu davant,

les paraules que havien cremat d’amor per ella.