La nostra sang s’assembla al mar

però la igualtat sanguínia segueix camins no mai reconeixedors

per a qui guaita des de boscos densos.

Al capdavall de la corda jeuen àncores i es perden voluntats.

L’oncle José

l’engolí el mar però l’expulsà del seu fons,

de l’obscur silenci audible a penes

després d’haver-se avesat al pes del líquid,

a l’aspror de les arrugues dels caps dels dits.

Hoste d’un altre món entre els sards, els rèmols,

les palaies, tornà a la superfície

amb diatomees per sempre a l’estómac,

amb la sang adulterada.

Hagué d’admetre que el vòmit

és una altra manera de néixer

com a morena, o moixina, o mussola.

Com un bot que neda capa les ones per sobreviure.

Hagué de ser conscient de les escates a l’esòfag,

reconèixer la mare al vent,

tornar a sentir cada matí

la mossegada de la sal als llavis

en una besada perversa i mil·lenària

fins al retorn.