SUSO MOINHOS
(1970-)
No sóc enlloc. Hi ha versos, però no es veuen, a penes s’intueixen
en la majoria dels casos. Suro entre aigües de sistemes
literaris com algú sense papers, i alhora sóc difícil de reconèixer
en el propi territori sense contorns definits.
Ja abans la llengua es va endinsar en mi, mesclant-se amb
la sang, imposant-me la seva marca a ferro ben oculta al pit. La
llengua inútil, incapç, la que va néixer morta. I tanmateix parasitant-
me, evitant-me la mort per fotosíntesi, donant-me a canvi
més vida.