Si jo escrivís aqueixa pseudocrònica,
potser aconseguiria fer aparèixer
una nissaga molt novella d'home,
una més, però inèdita entre moltes
espècies humanes, que ja hi ha,
a base de raigs verds, combinatoris,
de la matèria animada; a base
d'empeltar la natura amb altre empelt
d'una natura altra... Il faut changer
la vie... Abans que el noi Rimbaud ho digués,
ho havien dit ja els verds invertebrats.
Després amb poderiu els vertebrats
color d'or gris ho feren avinent,
i els ungulats ho varen declamar:
il faut changer la vie. És clar, però,
que, entre salt de la vida i salt de vida
sempre hi ha l'obra cultural violeta
que, al murat frontis del seu balneari,
a una rajola diu "Il faut tenter 
de vivre", que, traduït al solleric,
vol dir "Déu vos guard", i llavors és quan
hom tot sovint acut a la guàrdia civil...

Jo, n'Adolf, dic que l'únic necessari
és fer grellar el desfici antic de fresc
de crear espais novells de consciència,
perquè, tant en el mot com en el símbol
eròtic, l'espai és immensament
superior a la pell i al volum,
com la llum és també infinitament
superior a la claror que fa,
tal i com els problemes res no tenen
a veure amb els eixams de conseqüències,
que entorn seu lluen, vibre, canten, planyen.

Quan, en aquestes primerenques ratlles
del camí que va cap a Daniel,
he preguntat, a Qui?, a mi no, mai!,
si en un bell fet veuria en Daniel,
he vist que, just entrant en la blancor
del Gran Verd, que és el fet de la Pregunta,
ja faria aparèixer el primer home
d'aquesta nova espècie provocada,
imaginada i tot d'una viva,
tan benvolguda per l'atroç matèria,
que congria, i traspassa, cap a fora,
el verd raig blanc i verd de la contínua
imaginació material:
l'home real i cada dia nou,
en lloc de renovat i adaptat;
d'Ésser ja humà, sense psicologia,
sense exsudacions passives i gomoses
de les tan mudes glàndules dogmàtiques
de la tradició empotada de la vida.

En el moment de preguntar "veuria
jo en Daniel?", la blanca cosa verda,
que vaig pensar, fou la necessitat 
de recaure en la més inexpressada
química d'en Daniel i, alhora
romandre jo empeltat i amerat
del cabal blau de la seva matèria.
I crear així l'heura en paret del drama,
el drama!, el de la fe, la fe d'errades
com a roig fonament d'un nou llenguatge,
d'un novíssim Joan, d'un Daniel novíssim;
un exemple és a dir: on diu "humanista",
he de dir "humorista"; on diu "banca",
ha de dir "branca"; on el text diu "pens",
ha de dir "peus"; amb el detall llebrer
que, on hi ha un errada, hi ha dues paraules:
que, on hi ha una errada, hi ha dues vides...
L'humorista VOL dir l'humanista...
Aprofitar l'errada de la vida,
i transformar-la en una fe d'errades,
en una fe de les errades, fe
 de les errades, l'esperança roja
en les errades, l'amor que es fa entre
dues errades, perquè l'amor just
es fa entre dues errades morades.
La blava qüestió és introduir
una errada que faci fermentar
i canviï la fórmula, eh, Brecht?:
l'home és capaç de calar foc al món,
l'home pot ben matar, pot ben matar,
aneu, però, ben amb compte, perquè l'home
té un defecte incurable: pot pensar...
El pensament és la verdalada errada
i el brollador de la veritat,
proliferació de l'energia
de les errades combinatòries.

De les múltiples errades d'impremta, que han canviat i canvien la programació lineal de la imaginació de la vida, n'hi ha una que he descobert, aquest decapvespre, de primer a un llibre d'arqueologia sobre la cultura talaiòtica de després de mi... Ha estat l'anàlisi dels esquelets trobats a diferents poblats, tots a penyals d'arran de mar..., dels anys 10000 abans de J.C. Un 90% pertanyia a mascles, tots ben definits, iguals, el clàssic tipus mediterrani. Els ossos de femella, a més de ser no gaires, pertanyien a dones de procedència totalment diferent, totes les femelles eren de diferent raça.

A penes hi ha dones... Importaven femelles a canvi de l'explotació de vi... Sento amb evidència 1982 que aquella civilització de mascles d'educació estrictament masculina va crear el que nosaltres, jo, n'Adolf, els meus i els pobles de la Bíblia som: tot el contrari del personatge que entra en una situació; nosaltres som la situació que ha penetrat en un personatge...