Falsa finestra em fa voleiar l'aire. 
Surt de la terra en ales de fum, mare; 
Sembles més blanca sota la llum negra 
     D'aquesta arcada.

Per habitacions, grosses onades. 
No he vist poca gent entre columnes. 
resten les flors i, riu enllà, la barca 
     Que es balanceja.

Oh Llibertat pesant damunt nosaltres, 
Torregin la foscor crestes florides! 
Que s'enarbori la ventada a fora, 
     Llibertat, mare!

Campeja una remor aterridora; 
Tot ho carreguen d'aigua negres núvols; 
La lluna, que la mar llançarà encesa, 
     No acull miracles.

Remots i sorprenents turments i angoixes, 
On sou davant la ruta decisiva? 
Ja, fugitiu, ajupo al meu caràcter 
     Pedra i columna.

Oh Llibertat pesant damunt nosaltres, 
Obscurs complicadors de fondalades! 
Ai, elevació caiguda, manca 
     De fets i homes!

Copsa el meu interès, alta columna! 
Que fallo encara entre manyocs de nervis, 
Heus aquí l'única angoixa que sento; 
     L'única angoixa!