L'art arriba més enfora que l'home de l'art:
dóna corda al record, treu prehistòria.
Per això el trajo ha de ser un personatge
que defensi el cos anònim que davall hi batega.
Aquest era el seu principi. Als matins, amb blavor
al cel i als mostradors, es vestia de negre
i duia un portafolis color ciclamen.
La negror de l'alpaca, amb el trenc ben planxat,
sola davant una entrada digué com qui hi fa examen:

Ún temps en aquest portal, jo hi tenia el bé compost.
Ara ja hi passo tan rost com l'aigua per la canal.
M'haguessis tu vist venir per dins un camp de terrossos,
on n'hi havia de petits, n'hi havia de més grossos.
Per poder jo arribar aquí, anava tot jo fet trossos,
perquè, un dia, no sé on, jo vaig trobar no sé Qui.
Ell em va dir no sé què, jo no sé què li vaig dir,
com no fos que...
quan l'arbre no vol la fulla, ella mateixa fa via:
si a Mallorca es demanàs llet d'ocell, se'n trobaria.