I

     Que bé dissipen les penes
i records tristos d’ahir
aquestes tardes serenes
i aquests crepuscles sens fi!
     Que n’oblida el cor d’agravis
i en cabdella d’il·lusions!
Que n’hi duu l’estiu als llavis
                         -vida meva-
que n’hi duu l’estiu als llavis
de besades i cançons!

          II

     Que se’n senten de ditxosos
plens els arbres de verdor!
Com cimbregen ufanosos
son fullam murmurador!
     Que se’n conten d’amoretes
els aucells quan el sol cau!,
que se’n creuen d’orenetes
                         -vida meva-
que se’n creuen d’orenetes
pels camins d’aquest cel blau!

          III

     Aquest sol que abrusa l’aire,
aquest sol ple de xardor,
no l’encén ni poc ni gaire
la foguera de l’amor!
     I aquests mils i mils d’estrelles
que espurnegen a sol post,
com les fan curtes i belles
                         -vida meva-
com les fan curtes i belles 
les vesprades de l’agost.

          IV

     Mentre ens lligen fort els llaços
de l’amor, de flors coberts;
mentre troben els meus braços
els teus braços sempre oberts;
     mentre el fruit gronxa en la branca
l’aire tebi del cantant,
senyalem amb pedra blanca
                         -vida meva-
senyalem amb pedra blanca
tots els dies que se’n van.