Dono gràcies al destí 
i a la meva poca traça 
perquè un dia, a mig camí, 
em deixaven sense un bri.

A pesar de tantes noses 
em veig força independent 
i més lliure que el torrent 
que té marges i rescloses.

Ara sento pietat 
dels companys que han fet fortuna 
en diner i en potestat, 
presoners de llur estat.

I no estic pas poc content 
del treball obligatori 
que m’imposa un deure urgent 
com a tanta i tanta gent.

Pas a pas, i no de bou, 
cada mes em gasto el sou; 
em ve just, però en tinc prou. 
No estalvio ni faig deutes 
(tret que em sagnin terapeutes)

Així em trobo més a prop 
dels petits que el gran menysprea 
i com ells aguanto el cop 
i rebullo per la idea. 
Hi ha qui em diu: “Ets un esnob”.

Però el cas és transparent: 
ja no sóc terratinent, 
ja no puc fer testament, 
hissa, hissa, hissa, hissa! 
Net de cor i de calaix, 
tiro dret, no de biaix. 
Ja no cal que vagi a missa!