I

Sé d'una vella consirosa 
a qui sos fills varen deixar 
per la fortuna fabulosa 
de l'altra banda de la mar.

Com la grisor d'un ull d'oracle, 
mira la fonda solitud 
esperant l'hora del miracle 
que li retorni el bé perdut.

Com ella guaita la marina, 
mon pensament vetla, abocat; 
mes la finestra on s'inclina 
s'obre davant l'eternitat...

Arriba un jorn que nostra vida 
ja no veu res en l'avenir; 
mes a l'hivern, rejovenida, 
en la dels fills torna a florir.

Tèbia dolcesa els ulls amoixa 
de pressentir la tendra mà 
que, en acabant l'última angoixa, 
piadosament els tancarà.

I de llur vida l'aurèola 
ens sembla veure en lo futur, 
que nostres cendres agombola 
assolellant el vas obscur.

Però si cau llur jovenesa 
i se'ns acluca l'ideal, 
¡què n'ha de fer  de sa vellesa 
l'àrida soca paternal?

Cap a l'abisme que ens espera, 
mon pensament amolla el fruit 
com el brancam d'una figuera 
tota penjada sobre el buit.

Llum de records passa allà enfora, 
pluja d'estels en la negror. 
No me'n sé anar, no, de la vora 
de mon terrible mirador.

Com en el fons d'un vell retaule 
llisquen els dos adolescents; 
passen, ulls clucs, sense paraula, 
com a somnàmbuls somrients.

Passa la flor de l'amor mia; 
passen en creu aquelles mans 
que ma tendresa cobdícia 
per a besar-les com abans.

De la foscor mai explorada 
munten alens d'oratge fred 
que ma existència amenaçada 
fan tremolar com un llumet.

¿Cal defensar la flama incerta 
d'aquest llumet feble i morent? 
Per a tancar la porta oberta, 
¿cal que forcegi contra el vent?

Entri la ratxa que em perfuma 
amb la fetor d'un món podrit! 
Munti l'oreig que du l'escuma 
de les rompents de l'infinit!

     II

Ombra divina, protectora 
de l'aliança dels dos móns, 
jo torn a tu; mon cor enyora 
les oblidades oracions.

Aquí tot parla de l'imperi 
a on sojornen els difunts; 
aquí batega el gran misteri 
que vius i morts escalfa junts.

Sols la fredor d'aquestes lloses 
calma la febre de mon front, 
davant les úlceres descloses 
de l'enclavat en creu d'afront.

Els qui duim l'ànima ferida, 
com els captaires afollats, 
entre el tumulte de la vida 
ens hi trobam desemparats.

Mes en el temple que il.lumina 
com un estel la llàntia d'or, 
l'eternitat s'hi sent veïna 
afalagant el nostre cor.

I els endolats, al peu de l'ara, 
sentim els morts més avinent; 
i a eixugar el plor de nostra cara 
ve la carícia de l'absent.