A Joan Miró

Sota un blau d’aquarel.la i un aire tot pulmons,  
un home nu travessa l'espai de banda a banda.  
Té la força flexible, goluda, dels lleons;  
va tot sol i diríeu que un exèrcit comanda. 

L'Invisible, el Misteri, li trepitja els talons;  
els cabells, a l'esquena, li formen una randa.  
Duu una pedra a la mà i una pedra en el fons  
de cada ull, abocada, que per no res s'abranda. 

S'atura. S'insinua. Frega el ventre per terra.  
S'encén un crit deforme i se'l veu brut de sang.  
Es redreça i ensenya -a quí?-, el roig i el blanc 

de l'ànec gegantí que amb els seus dits aferra,  
rentant-se en l'aigua freda des del cor fins al flanc;  
i tot això que he dit ho ha fet amb la mà esquerra.