L’ametler del meu poble,
vell, caparrut i noble,
fent alba de la nit
malgrat tot ha florit.

No li caven llobades.
No li posen femades.
Ja no l’han esvellit.
Però encara ha florit.

Té la soca torçuda.
Té la branca vençuda.
Sembla que l’han ferit.
Però encara ha florit.

La carretera nova
li ha deixat la clova
i el coster esbandirts.
Però encara ha florit.

Dels cotxes la fumassa,
dels ciments la polsassa,
tot l’aire li han podrit.
Però encara ha florit.

És un any de nevades,
d’esperances gelades,
d’ametlons penedits.
Però encara ha florit.

Els secallons encara 
li pengen per la cara;
ningú els ha recollit.
Malgrat tot ha florit.

Ha vist com li han tallat
els companys del costat,
amb el cor encongit.
Però encara ha florit.

L’ametler, com el poble,
vell, caparrut i noble,
avui alça el seu crit:
Malgrat tot ha florit.

No puc perdre el coratge,
mentre hi hagi el paratge
del meu poble adormit
un ametler florit.