tinc quatre filles senyor, vós no sabeu el que això significa en aquest temps en què ens ha tocat de viure. he procurat donar-los una instrucció fins on he pogut. sóc vídua. el meu marit es va morir en acabar la guerra de la tristesa amarga que li donava haver perdut la guerra. ens va deixar soles a mi i les meues filles. vam haver d'abandonar el poble amb allò que dúiem damunt abans que no ens fessen la vida absolutament impossible. jo estava acostumada a aquelles cases del poble grans amb un corral i una llimera i si és de bé uns geranis uns gesmilers. no em feia a viure en aquest pis que vós acabeu de veure. les meues filles han crescut. notava que se me n'anaven de les mans que la vida se les enduia a ballar a besar-se i palpar-se a la barana del riu a inflar-los la panxa a viure delícies i humiliacions. jo no he pogut fer res més que esperar-les cada nit d'una en una darrere aquests vidres aquest  balcó en un racó del menjador. veia caure la nit. veia l'arribada dels sinistres violins endolats. se m'arrugava el cor. em retornaven velles oracions fragments de les homilies d'organyà. les veia arribar d'una en una. ara una cansada sense ganes de res que es gitava vestida al llit. ara venia l'altra duia les galtes enceses. després arribava l'altra duia les galtes enceses. després arribava l'altra que es ficava abans de res al comú i sentia el misteriós tràfec de l'aigua del bidet. després encara l'altra. sóc ací ja em veieu i les veig encara des d'aquest lloc que m'haveu assignat Senyor com les veia arribar des d'aquell racó del menjador entre els solars entre la foscor mentre fluctuar damunt del meu cervell l'arribada sinistra dels violins endolats.