Un vent implacable esmola la fràgil fullaraca de la història... Amb lentitud s’aixequen part d’allà les reixes combatudes per la fiblada dels ulls que parlen del misteri.
     La nit retalla les mans que volen, tranquil·les, cap al tenaç refugi dels cossos on l’ésser es dissol en la unitat del llamp. Per les finestres obertes entra l’oratge fèrtil i dins la casa s’escampa una olor d’urgència i foc.
     A l’arbreda somnolenta es congrien veus difícils de contenir a les alfàbies del record. La pluja renta la mirada fugaç que trepana la superfície dura del pont que uneix les dues ribes del temporal.
     Quin alt missatge desvetlla el mot d’espurnes! Quin goig ser molsa al teu costat! Perquè dius silencis fecunds com la terra que trepitges, ets hostatge del vast espai on el crit primer rebenta l’estelada. I a l’ombra amable dels arbres d’estiu ballem la dansa que mou el món...