O lluny, o prop? Daurada vagament, 
embriagada ja per l’opiata 
crepuscular que dins l’aire es deixata, 
s’eleva la gran copa somnolent 
d’un arbre. 
                  Vell amic, atansa’m, oh!, 
l’alta copa dels somnis, que en silenci 
la buidaré fins caure en un vertigen, 
de boira embolcallat -oh líric do!-, 
ànima endins, enrera, per on venci 
l’espai, el temps, perdut cap a l’origen.