Si el poema és una “invitació arcaica de l’ànima”, també és l’emanació concreta del cos. Més que un receptacle, el cos és un epicentre, un veritable gresol on el patiment del món i de tot l’humà s’avalota, es densifica, adquireix coherència de mica en mica, abans de cristal·litzar en la paraula, de trobar el seu ritme d’enunciació, la seva música, en definitiva. Sovint oblidem, potser més a l’Occident que a cap altre indret, que els mots travessen el cos abans de sortir per la boca. Això prové d’una tendència tenaç a separar l’esperit del cos, el racional del sensible, i jo hi afegiria, de l’individual al col·lectiu, perquè aquí també hi ha un repte de memòria. Per a mi, la poesia és l’art per excel·lència en què la memòria individual resta inseparable de la memòria genèrica. I és a aquesta, entre altres, a qui deu la seva màgia particular. L’emoció que provoca ve determinada per factors personals i contingents, però també per sensacions més enigmàtiques que provenen de lluny, d’allò nostre més ocult. És com si remuntéssim en un instant el curs dels origens.

El continent humà és el territori d’exploració permanent de la poesia. I aquesta, “un viatge al centre de l’home”, com he escrit en algun lloc. És doncs en el més íntim d’aquesta “estranya criatura” de la qual parlava el meu germà gran turc Nazim Hikmet, per on naveguem els poetes. El nostre treball consisteix a estar de vetlla permanent, en una mobilització constant de que tot l’ésser humà posseeix més abundosament que els éssers i les coses amb les quals coexisteix en el nostre món: la consciència i, d’aquí, l’admiració, la interrogació, l’emoció estètica, el desig, l’amor, el diable del coneixement, el sentiment de finitud, la indignació, la compassió, en una paraula, tots aquests ingredients que cal recordar que formen part del motor de la veritable vida.

Si encara cal una altra manera de resumir el que representa la poesia per a mi, diria que és una incitació a la vida!