FRANCIS SáNCHEZ
(1970-)

Escric poesia, assaig, narrativa, i faig poesia visual. A més, també he practicat el periodisme. Vaig publicar els meus primers versos als onze anys en revistes. La meva opera prima, el poemari Revelaciones atado al mástil (1996), fou finalista del Premio Na - cional de la Crítica. Sempre m’ha interessat fer una poesia personal, sustentada en la tradició universal, qüestionadora i experimental, que es decan - tàs dels clixés nacionalistes imposats des de l’oficialitat política o les modes. El meu primer llibre de relats, Reserva federal (2002), es va publicar enmig de tensions amb la Seguretat de l'Estat, que no aprovava una al·lusió a Fidel Castro en una de les meves ficcions. Com a conseqüència d’aquests fets —tan dolorosos que mai no he gosat contar-los— va morir el meu millor amic, d’un infart, poc després de quedar exposat com a informant de la policia. He publicat diversos llibres d’assaig, la majoria amb la meva esposa, la poeta Ileana Álvarez. Altres poemaris: Música de trasfondo (2001), Luces de la ausencia mía (2002), Caja negra (2006), Extraño niño que dormía sobre un lobo (2006), Epitafios de nadie (2008), Textos muertos (2015) i Llamadme libertad (2017). L’any 2005 vaig fundar una revista pròpia, en un país on el periodisme independent està prohibit. La primera mostra de poesia visual que vaig fer va ser Cicatrices (2015), en una galeria independent improvisada a casa d’una amiga a l’Havana. Aleshores, per les connotacions ideològi - ques de les meves obres visuals, vaig rebre amenaces de presó. Tot el meu treball sempre va atreure el rebuig de les autori - tats i, finalment, la persecució de la policia política, en contra meu i contra la meva família, especialment la meva esposa. Això es va agreujar el 2018. Vàrem haver de sortir del país, arribàrem a Ma - drid el darrer dia de juliol d’aquest any i només vint-i-un dies des - prés va morir la meva mare amb el meu nom als llavis, en el poblet on va portar-me al món.