Davant la mar color de raïm macabeu
que, després de Cap Agassi,
era un tremolor de la marina
color de vi monestrell,
Maria Callas mirava Pasolini
tot veient i sentint en el rostre
enamorat i fúnebre d’en Pere Pau
que la seva mirada aguantada
era la forma d’una conversa
en la qual ambdós es feien confessions
que no eren voluntàries: patien
el dany de no poder ser ni íntimes
perquè eren i es tenien a la vista
com qui té un noi damunt els genolls.

“Material per a tabernacle”,
deia en Pere Pau quan esmentava 
les seves singulars pintures fetes
amb vi, goma d’aferrar, paper mastegat,
guix de colors, grans de raïm esclafats...
De les converses a l’illa d’Skorpios
entre ells dos se’n podria ben dir
que foren també “material per a tabernacles”, 
conversa entre déus que han de morir
i que, mentre van a l’hora desastrada,
són déus que parlen de la capacitat
de la finor primfilada de l’art
i de la monstruositat de les seves passions.

Durant la conversa davant el pi
i enfront de la mar color d’ull de perdiu,
en realitat callaven,
perquè les paraules que deien,
els pensament que feien i ficaven al foc
talment, ceramistes, les rialles que feien dringar
talment efectes sonors en un film, tot,
tot, tot era
un transparent paper vegetal
sota el qual es veien l’escriptura i la lectura
de l’hora terrible després de la qual
s’havia de produir el fet atroç
que és la continucació de la bellesa
l’endemà de la terribilitat, aquella
hora en la qual hom diu:
“Ajuda’m, sóc un heroi”.