-Què seria de l'home sense les bèsties?
-Si, en un moment, se n'anessin de la terra
totes les bèsties de la terra,
l'home cauria en una gran depressió...
-Recordo el dia en què ell ho digué
però recordant-ho. Semblava
que feia la cita d'un gran autor...
No existia res que el tragués
tant del clot i que l'encengués tant
com el fet de sentir anomenar
les bèsties com a éssers inferiors. L'enutjava
sentir parlar de bestialitat
en fets i accions que atanyen la persona,
sobretot persones que tenien la pegada
contundent, com els cops del campió de boxa
Al Brown. Quan en parlava
el seu comentari sovint era
que en la literatura i en la boxa
s'empra el mateix llenguatge: l'estil.
N'Al Brown es veia en claror amb abril
que el caràcter de l'art era la mentida,
una raça d'amor mesclat amb l'horror
perquè ser boxejador, negre i homoeròtic,
és la situació en la qual
el pitjor que hom pot fer és penedir-se....
Això més o menys devia brunzir
dins el cap i en els sentiments d'Al Brwon
quan Jean Cocteau s'enamorà apassionadament
d'ell i sense aturall va fer passes
fins que aconseguí que Cocó Xanel
els arreglés una cita a l'Hotel de Castilla,
on Cocteau no aconseguí res perquè n'Al
era un dandi, enviava les camises
a planxar a Londres, li agradava
col·leccionar cavalls pura sang,
però volia que l'amor fos amb la bèstia
d'un garrit jovenet de barriada.
Si hagués quedat sense les bèsties, n'Al Brown
també haguera caigut en una gran depressió
molt, molt, molt semblant a la cultura...