En la seva dolcesa de pasturatges 
va reconèixer que cada un d'ells passava per allí 
com una barca passa 
per davant un bosquet de llimoneres.

Eren allí: eren vius totalment, 
no eren cap imatge de res, 
sobretot, sobretot, sobretot destriaven 
entre sentir l'amor i sentir la joventut 
que era de veure, de mostrar-se també n'era, 
eren joves entre ells, 
pegaven grapada a l'instant: 
en collien les roses, no les imatges...

En Blai va dir que, de la vida, 
calia agafar-ne el que la vida et dóna 
i no gemegar tant, 
perquè just existeix la passió de sobreviure 
i la passió que et vegin viu, oferent...

Una mà amb sentit de l'antigor 
just voldrà empeltar de futur 
l'acció de deixar per escrit 
que l'home no aconsegueix a la fi res més 
que conèixer poc, tard i debades, 
i sobretot que la intel.ligència és just ombra.

Aquell matí havia llegit Sòfocles. 
Entre tot d'altres coses li era donat 
reconèixer que el protagonista en la seva vida 
era la pròpia ignorància supina 
que passa per reconèixer molt, d'hora, 
si amb profit no ho sap, si debades ho ignora.

D'això li vingué la pensada 
d'abandonar el sentit de censura 
i es posà a descobrir la grolleria 
que els anys 80 és cosa d'aferrar-se  
al primer amor, al primer amor que es troba.

Som als anys 80. N'hi ha que agafen 
el llistí de telèfons. Respongui 
qui respongui, demanen sempre pel júnior. 
N'hi ha que diran: 
-Això és solitud pura. 
-No. No. No. Són els anys 80.