Començà a reconèixer que passava
una setmana de l'estiu amb un ésser
tan singular que també, també
tenia la mort la pròpia decidida pròpia
i posada com una tumbaga que prometia...

Hi veia en el clar: la diversitat 
no tenia res de femení, no tenia
sentiments ni gestos afemellats,
la veu tampoc, no feia plomes.

En cap dels miralls dels aspectes
no era dona coberta d'heura masculina.
Tenia quasi totes les diòptries, era a Roma...,
s'esbutzava de riure amb Zigaina, vivia
gojós dels atributs mascles els propis.

No li agradaven els homes. Passió
i pobrea sentia pels jovenets
que començaven a tenir
un esquitx de malícia voltada de tendror
damunt la terra ferma de la bondat.

Era fill i hereu d'un país on els déus
anaven pel carrer, pescaven, eren selleters,
menjaven trempó, les deesses feien bugada.
Dir-ho així és exagerat, però així és
la vida: una exageració que fa bugada...

D'aquesta realitat estant, el company d'Àlex Susanna
mirava la Maria talment qui contempla
l'ésser d'una Esfinx que té el posat, el gest
i la necessitat, impenetrabilitat,
inhumanitat, poder, tota ella verda,
perquè l'empedreïment del misteri en ella
és l'única forma de mantenir
fermat, invisible i amb majestat,
tot un estol de bugaderes, de dones blanaules,
de femelles que tenen tirada a la cassalla,
de dones mansbalbes, de moixarres,
que en la immobilitat del desert són l'Esfinx.

-No sé quina és la veu
que la gent coneix de mi.
És bella, polida fins a l'esgotament,
fins a deixar-la tensa, tendra
copm el verdanc de magraner que un noi
vincla damunt la seva cuixa adolescent.

-Ara he recordat Les noces de Maria
de Rafael, i m'ha vingut a la memòria el bordall
i la cuixa del jovenet vestit de vermell,
aquella gorreta!, al bell mig de l'escena.
La meva obra és aquell bordall tens i just vinclat
damunt la cuixa tibada d'un jovenet.

-Al teatre, a l'espectacle, no m'adono
que la gent ve a "vuere"
la veu, i l'única "cosa" que veuen i senten
és el salvatge cabal de la meva vida.

Per aspirar a ser una deessa
cal ser una peixatera a l'illa de Skorpios.

-Quan llegesc sovint el vostre Pavese
i allò de "viure per justificar-se",
penso de vegades que jo mai, mai
no he trobat res, res, que em justifiqui
en l'acció de realitzar Accattone.
Cap de les dues coses no és justa,
tampoc ho han de ser-ho pas:
totes dues coses són belles,
en totes dues coses
connobi il tremolar della marina:
i tant, tu, i  ara, Maria,
i tant que la "marina", també sóc jo,
perquè mirat en bé,
tot el que no es tradició i escola
és il tremolar della marina.
La marina i l'uccello de Ninetto Davoli
són el dialecte i la llengua friülesa
de l'inexistent idioma d'Itàlia...

-El "tremolar" és en dialecte...
-Si l'amor és un dialecte,
potser preguntes, preguntes potser?
-Poc més poc manco, sí.
-Per què m'ho demanes?
-Perquè en dialecte just s'hi ralla a pagès o a muntanya.
-En l'amor de Ninetto o de Nijinski
es baixa a muntanya o es puja a pagès.
El misteri
és tercermundista. L'amor és tercermundista.

-Jo mai no he pogut comparar
un moment d'amor amb un instant del cant.
M'hauria agradat de debpò poder dir
que, just que fos un moment,
els dos actes donaven entenent
que es trobaven en el mateix espai
de les aspiracions, de les aspiracions,
crec que tot és aspiració...,
crec que tot són aspiracions...

-Aspiracions de què? Aspiracions a què?
-Potser a una responsabilitat més gran,
convertir la vida en una obra mestra,
ja que la veu i la presència en l'escena
s'ha convertit en una verda obra mestra
que pot aspirar just a ser la preparació
d'una responsabilitat més gran..

-Em fas ara pensar en el flautista grec
que Miller i Durrell descobriren
a una taverneta de Corint:
tocava una melodia tan ferotge,
trista, obsessiva, enyoradissa,
provocativa, que semblava un duo
del qual era absent l'altre instrument...

-Quin instrument hi manca, al duo que cantes
quan fas l'ària de Norma?

-Hi manca l'alliberació
per a una responsabilitat més gran.
El teu Miller també diu
que la meta és l'alliberació...

-Si ho mires bé, però, l'important
és saber veure i descobrir d'hora
quina alliberació és
la que deixa alliberat de tot.

-Fa no gaire temps, encara imaginava
que l'illa de Skorpios seria
una alliberació, l'alliberació...
Com d'altres, com molts altres,
creia, em creia que Skorpios era
il tremolar della marina i el connobi.

-Connobi il tremolar della marina...

-Per a filmar "tremolar", calen tres imatges.
Per a una paraula, una trinitat... Tu creus molt en tu.

-En tot... Creia en el tremolar de
l'illa de Skorpios...
-N'estava segura: a Skorpios podria assure'm a l'ombra d'una figuera envoltada d'un sol que cau plomat damunt el camp sense espedregar i els cards. T'imagines pensar en això mentre canto Norma al Metropolitan de Nova York? Jo ho vaig pensar mentre sentia la meva veu ressonant dins el meu cap de cabrit, cabrit gòtic que dius tu.

-Cercar, voler, veure. Cerques voler veure la bellesa, però fem quasi tots els camins debades: no gosem veure que la bellesa viu sense tradició ni escola. La dona asseguda a les ombres d'una figuera envoltada d'un sementer de secor on el sol bat és la bellesa, és l'instant. Tens raó quan hi penses mentre cantes "Casta diva" al Metropolitan... No sé com podria ara expressar-t'ho, però.
Tu, asseguda a l'ombra d'un arbre, en un camp de guaret florit de corretjoles i d'escanya-rossins blancs, no seràs mai ni trobaràs mai la bellesa. Tu, a l'illa de Skorpios, t'asseuries a l'ombra d'una figuera arran del camí i seguiries la tradició i l'escola dels cansats o farts de combat i de la llum elèctrica com a publicitat del món de carn batejada que se'n va al camp a trobar consol en què poder rescabalar-se del tràngol espectacular i culpable del món negatiu. En canvi, la dona que s'ha aturat per seure davall un bell arbre arran del camí, s'hi és asseguda perquè està cansada, havia entrat en suor i vol dessuar: és la bellesa: el que és necessari i el que és bo: és necessari, es fa, es veu fet, es sent fet. Per a mi, la bellesa és aquella situació en què hom pot comptar amb l'usuari. Il tremolar della marina és tant més bell en la mesura que hom pot comptar amb la imaginació de l'espectador usuari...

-Per què trobes tan bells els bosquets de tamarells, els bosquets de sivines? No crec que els xicots puguin encara veure-hi la bellesa quan hi van tan sovint...

-Quan entren en la garriga, els xicots cerquen el plaer: tots hi van per amagar-s'hi... Als bosquets de tamarells entre sivines, puc comptar amb la imaginació dels xicots: hi van perquè també compten amb la imaginació d'un o altre de la colla... L'ésser de la natura consisteix a ser l'amagatall per a l'home. En l'amagatall apareix la bellesa que és a mostrar-se en tot i a dir-ho tot.

-De l'amagatall, en fas un gra massa... No sé ara qui va dir o qui ho dirà temps a venir: "La natura és de la nit." És així. Ah, estic parlant de l'art... Per afegitó, es deu veure...
-Veig que a cada instant guaites aviam com és el retrat que et faig.
-El que em fas avui.
-Ahir te'n vaig fer dos.
-Què retrates de mi?
-Tot el que sé de mi...
-Tot el que saps de tu se m'assembla?
-Sí.
-I el que saps de mi, a qui s'assembla?

-A mi...