Em donen vida una bolcada gerra
i naus que voguen per damunt la serra
i una nimfa abocada al seu mirall
i un escamot rogent en devessall:
car això són l'entranya de la terra
i els núvols i la font i un xaragall.

Com que la meva serp fantasiaire
viatja i veu, no conec mai l'enuig:
tinc esmes de cel blau, de nit i d'aire;
cap signe hi venç ni s'hi detura gaire,
en ço que em vaig tornant de caire a caire,
ço que no és empaita ço que fuig.

Si mon ruixim fa de rosada als lliris,
també he negat qui va lliurar-se a mi.
Però, tantost passat el remolí,
s'embadaleix en ma cascada l'iris;
i en un negre fondal del meu camí
deixo oblidat el baterell que occí.

Sé que és ma vida cada dia empesa
cap a la mar, on cada riu es fon;
no hi ha cap recordança en el pregon;
s'igualen riu i font, en nua estesa,
dins aquell gran origen i represa
de tota l'aigua que ha trescat pel món.

Que allí, perduda ja ma fantasia
d'ésser tot sol i a mi mateix igual,
pugui un floc de la meva correntia
caure en ressaca sobre un blanc sorral.
Potser el frec de la terra em llevaria,
un plec que fos! del meu oblit final.