Com monstre gegantí damunt les ones
t’airees vell tità aquí encantat,
que espant a les sirenes blaves dónes
i a les nimfes marines, feredat,
quan el cel s’encapota amb nuvolades
i lluiten amb gran fúria les onades
si veuen dins la fosca el llamp muntat,
i amb força la maror negra abraones
i el poder de les fondàries humillat
deixes a tos peus i les ventades.

Salut, penyal ferreny, oh roca aspriva!,
salut, oh viva imatge del valor!
Lluitarà la mar brava amb força viva
a la par de centúries l’antigor,
i tu, oh vell gegant, alces la testa
de jovencell, altívola, sens vesta,
de pins i romaní sens la verdor,
com hèroe llegendari on reviva
la sang d’un geni fort i un fort amor
quan torna coronat per alta gesta.

A voltes, tot confús dins la boirada,
em sembles, penyal aspre, un monstre humà
que transpires majestat, mai sospitada,
extàtic, que pareixes somnia
i mut pareix que parles a les ones,
que semblen trists gemecs llançar a estones
i enmig del tenebrós segell plorar...
I l’ànima llavors tota encisada
canta amb ritme eòlic, sobirà,
ta grandesa amb poètiques corones.

Vagant dins un bot fràgil baix ta volta,
de matí, quan somriu el sol ixent,
efluvis d’ambrosia mai somniada
has dat a es meu cor adolescent.
Tens estre divinal, roca salvatge,
millor que la veu fonda del boscatge
respirs de foventut al cor fervent
inspires. Canta, oh cítara esblaimada!,
als forts com al penyal del teu amor
omplien de platxeri en eix moment
i en calma o en temporal la mar arborada
conserva, que, sens forts, el món se mor.

                                     15 de juliol de 1942