1

En aquest quarto, la calç de les parets
marca el setembre del matí a les sis;
jo no tenc hora, tu; tenc una heura sembrada
per mi a l’altre costat de la finestra: escric.

Ni la matinada del cor i del bolígraf
ni les sis del paper valen una pesseta;
valen la pena de no sé què de qui
és sempre qui m’escorxa i qui m’embena,
perquè visqui a hores extraordinàries
i perquè em mori només l’indispensable,
talment un home magre, que creu perquè ha parlat
amb els peus nous de les sabates foradades.

Fa brusca i fa Pep
damunt aqueixes teules de color de rata,
damunt tanyades amb verdor d’anar heura,
i damunt mi, que tenc color de causa...
Color de tenir causa, en faig i en tenc. No tenc
por de ningú salvable, sóc revolucionari
i no pas de saló: tu m’has vist declarar
que el català va a duro, que el Crist va a escapulari.

Si plou darrere els vidres, i després de la guerra,
i ho dic eixut, com si diguéssim,
no és per dir-ho, però, tu, és que jo
espero terra d’assegut, espero ex cathedra,
literalment, cadirament, humanament callant,
i tu ets a Palma de la terra, Josep Albertí,
com dos ulls són a un plor,
perdó, tu, com dos ulls són a un cor.
Mentre fa temps d’aqueix, com fa heura d’aqueixa,
i t’escric verd i gratis com un mascle que plou.

     2

En aquest quarto, on em poso els pantalons,
cada matí, sense recordar per què
em poso uns pantalons damunt la vida,
t’enyoro a unes lletres del carnet d’identitat,
i en el meu nom, que és propi,però poc i a la cuina.

Estic davant un pa de duro amb ganivet
de dues osques i de deu pessetes,
i, en els vidres forrellats de la finestra,
es veu ben bé que he nat i que la parra és verda.

Això sembla un no-res municipal
penjat a la paret que té el número del carrer,
igual que el dia d’un calendari,
però sóc jo, tu,
que miro el cel amb les orelles,
que escolto amb els ulls l’herba verda del meu poble,
però sóc jo, tu,
amb llibertat vigilada
en aquest quarto,
on sóc súbdit nacional
fins i tot quan m’he tret els pantalons,
quines coses!,
jo, tu, que visc on puc ser afusellat
i que t’enyoro a quinze dies vista.

Llavors una altra cosa, jo no em vull enganyar:
escric perquè no hi ets; si hi fossis, parlaríem
en la mateixa llengua d’agrair i de pregar,
que mai no parla de nosaltres dos,
perquè només som dos, sovint ni hi arribem, Déu, Maria, Jaume,
i no tenim més braços que aferrar-nos pel coll
a dos colls, quines coses, reputes, perquè no som ni un...,
ni pel coll a dos colls.

     3

La revolució, aquesta, que és la meva talla,
no va ser una enravenada nacional,
sinó que vaig fer setze anys
amb tota llibertat, però dins ca nostra.
Misericordiosament em deien “el nen”
amb una mica de rancor ratllat de pietat,
perquè ells dos ja no creixien,
i jo em feia al·lotell, grandolàs, un pollastre,
com sense permís seu.

Feia 1,75, però jo tot sol, Francesca, Bernat,
ells no hi podien fer res de res
i se n’espantaven les mosques, vironera qualcuna,
amb “en aquesta edat és quan són més lletjos”.
I una nina
que,
de cada dia més, nomia Margarita,
em trobava tan guapo,
que
a poc a poc s’estirava damunt vuit pams de terra,
sense cavar, sense clot, ajagut,
i queia tan fidel que ni queia,
sinó que creia en mi, i jo la feia bona,
ben igual que agrair els dos metres d’haver nat
i ser home de setze anys: molt lluny dels animals.

L’endemà,
que, a més de ser dilluns adornat de menestrals,
era l’endemà de mi, deien que en mi menor,
vaig deixar ca nostra.
Ca! I doncs era ben nostra.
Vaig trobar feina a un banc de fuster,
on els pins de la creació
en
les meves mans,
amb
aquestes
dues
mans de menjar
i 
de
donar de menjar
pa a dues mans,
tornaven cadires de no estar sempre dret,
i la creació dels pins s’asseia a una cadira.

Després, després, després, ai, després, Blaió, Bernadetxo
també després d’una dotzena de cadires, Jaumet de Martí Bassa,
resultà que uns tipus
d’impremta
deien que jo, u vuitanta d’estatura,
de setze anys i aromàtic d’un ofici,
era menor 
de no sé què, i què sé jo de què,
però
d’edat,
i “nen”,
la teva mare i jo
estam empegueïts de la teva conducta;
els nens no deixen tant els seus pares,
tant
com t’hem donat. No ens ho pensàvem d’un nen
com tu
que
ens deixés tant
així,
fets uns pares.
Nen, que ni putatius.
Ton pare
i
ta mare,
no fa mig any,
et vàrem comprar
el baló aquell de reglament aquell,
per no sentir-te pus
com demanaves un baló,
nen,
noi de la mare,
que no sé
que t’ehm de donar
que et sàpiga bo”.

I la llibertat
em va encendre
per les bones del foc, que en té de bones,
i em va fer una bandera.
Diuen,
els que diuen “he dit”.
Jo almenys mai no ho he dit;
fiag i prou. Faig
encara que sigui
només amb fusta
de faig,
fuster de faig, Jaume Riera del Fobiol,
qualsevol cosa viva,
estrictament necessària,
amb tal que no sigui
la fusteria de l’ofici
de dir “Mon cor estima un arbre...”,
perquè tenc
els dies
i els ossos
comptats,
vertebrats,
definitius
de tot,
i sóc
un home enclavat,
brollador volgut,
jardí ben manat
de ma joventut.