El cos i la paraula són el mateix:
per molt que el cos expressi i s’expressi,
l’home queda sempre una mica més amunt que el seu cos.
A l’home, mai no s’hi pot arribar. A l’home,
just se’l pot veure, i sempre de lluny.
Talment la terra promesa, per Qui?,
que un home destria des d’un turó,
que és ell mateix, l’únic ésser que mai no sap on és,
perquè la mirada, que té entre la barba del ventre,
mai no podrà veure
les ganes de veure que els ulls tenen entre el pèl
del rostre, que sempre va en pèl amb el misteri
d’anar tot nu, i no poder-se’n avergonyir.