Cap dels vuit vents del món 
no l'han fet vinclar mai 
i du l'alba a l'espatlla. 
S'alça com una creu, 
amb els braços oberts 
encerclant l'horabaixa. 
No li manquen ocells 
i els seus pensaments 
li tremolen com fulles. 
Té el tronc poderós 
amb segura bondat 
de les sabes que xucla. 
Com la mare els seus dits 
va enfonyant amb delit 
dins farina de força, 
ell enfonya les rels 
dins aquest pa futur 
d'una terra tan nova 
de tan nova que és 
encara no existeix, 
però en sent la pruïja. 
Es sent tan poderós 
que ho arriscarà tot 
demanant l'impossible.

Vist a contraclaror 
retallat contra el cel 
en diríeu un arbre. 
I quan baixa la nit 
li veureu els estels 
entremig de les branques.

Escoltau la cançó  
que li embullen els vents  
entre la cabellera. 
I mirau quina fam  
tenen a dins el niu 
les idees que esperen. 
Com li lluen els ulls 
i amb les branques al vent 
va pegant manotades 
carregat de raó. 
No hi haurà cap fibló 
que li vincli l'espatlla. 
Perquè ell sap bé què vol: 
una terra i un sol 
que alimenta i calenta 
i, si no hi ha prou foc 
i escalfor per tothom, 
darà la seva llenya. 
I d'aquest fogueró 
que ens escalfarà a tots 
els seus ulls ja en són blama. 
Té el cap en el cel 
i a terra les rels: 
l'impossible reclama. 

Vist a contraclaror 
retallat contra el cel 
en diríeu un arbre. 
I quan baixa la nit 
li veureu els estels 
entremig de les branques.