De que serveix d'ésser bon pare, 
    si Maragall, que ho era 
    pero de més a més era poeta, 
    va imaginar-se que el vell luxuriós, 
    el comte Arnau, seria redimit 
    quan una noia pura, molt simbòlica- 
    ment pura, cantaria la canço 
    dels fets impurs del comte. Posseïda 
    també, car així ho deien 
    al temps de Maragall, poètica- 
    ment posseïda, aquella noia, cable 
    de parallamps, resorbiria el somnieig 
    de Maragall, l'espetec d'impuresa, 
    dins la terra del seu instint, difícil- 
    ment pur, des d'aleshores. Redemptora. En ella 
    la carn del comte es feia verb, amb l'entenent 
    que el verb, de Maragall i no del comte, 
    s'havia de fer carn, la de la noia. Tot plegat 
    un joc pervers. La carn més pura ja somnia. 
    Vol carn, sense l'empelt de la memòria 
    d'una altra carn, senil. No vol més verb.