Viure en un barri extrem, ens indueix 
    a passejar inquiets, com si volguéssim 
    trobar un racó de certitud, algun 
    sentit més ferm que l'envà de cantell 
    i el munt de bigues menjat per la crosta 
    de pols i pluja vella, i la botiga 
    dels gelats, amb les nenes que patinen 
    pel davant, i són sis per un parell 
    de patins estridents. M'arribo fins 
    al club de tenis Barcelona, que és 
    un club de rics, i vaig mirant els cotxes 
    que s'arrengleren a la porta, plens 
    de la voluntat bona d'ésser cotxes 
    de rics: com si diguéssim, de tenir 
    una certa ànima. Hi ha un MG 
    d'esport, del nou model disminuït 
    queno fa gaire vaig llegir que ha estat 
    fet per une certaine couche d'acheteurs 
    qui trouvent les modèles existants trop chers: 
    i vol dir els rics barcelonins, suposo. 
    Vaig vorejant la tanca. En un cantó 
    hi ha un court mal disposat, on es confinen 
    els nens principiants, i sempre els cauen 
    pilotes fora. Surt el nen, tot ros 
    (i blanc immaculat, car en el joc 
    no hi posa prou convicció). S'esvera 
    quan veu a fora uns garrofers dramàtics 
    i uns nens molt bruts que juguen al futbol 
    tan malament com ell al tenis: més 
    vivament, això sí. Coneix la por 
    i de la porta estant, busca amb els ulls 
    la pilota, i no deixa el seu recer 
    fins que l'ha vista. La plega, i se'n torna 
    corrents, mort de vergonya si ensopega 
    i s'alça el crit golut de la canalla 
    que aguaitava una taca de l'albat.

        Segueixo passejant, i ara sé on vaig.

    Hi ha un altre camp de joc, al pati d'una 
    fàbrica de productes farmacèutics. 
    Aquí juguen al bàsquet, al capvespre. 
    Homes i dones, junts, van allargant 
    el dia tant com poden, sota els flocs 
    de grisor eixuta que s'atapeeix. 
    No pilotegen de per riure. Riuen 
    però juguen al bàsquet, i s'entrenen 
    pel joc d'equip, provant posicions 
    al camp, i variant-les i lligant-les. 
    M'agrada de fixar-me en el treball 
    d'una noia. Massa alta. Du un mallot 
    de ratlles fines, grogues i vermelles. 
    No és gaire bona tirant al cistell: 
    té sort si la pilota se li adorm 
    a l'anella de ferro, i els instants 
    s'allarguen. Si cau dins, vençuda, 
    la noia llança un crit i una rialla: 
    té la veu aspra, com els grans ocells. 
    Però combina bé, i té un bon amic 
    pel joc: qui millor juga de tots ells. 
    Rep la pilota de la noia, i no 
    la juga: ella de sobte arrenca a córrer 
    i rep la bola desmarcada i, justa, 
    la torna i, just, ell tira suaument.

        Jo, com que sóc un doctrinari, ple

    d'odis intel.lectuals, no sé deixar 
    que no vulguin dir res quan es distreuen, 
    cansats d'empaquetar o d'escriure a màquina. 
    Si ara me'ls miro i sento simpatia 
    per ells, vull creure que ells em fan sentit 
    dins el joc dels sentits que a mi em distreuen 
    per bé que els tinc mol mal lligats. Vull creure 
    que els moviments precisos d'aquests cossos 
    fan un bon precedent, no sé de què.